Aquests darrers dies s’han anat publicant diverses notícies relatives a pronunciament dels tribunals sobre la llei d’amnistia. Però, on som exactament? Per treure’n l’aigua clara, cal distingir dos fronts: les resolucions que afecten la validesa de la llei en si mateixa i les que decideixen si la llei és aplicable a un supòsit concret o no.
Al primer front, validesa de la llei, la decisió més important va ser la sentència del Tribunal Constitucional de 26 de juny de 2025. Com ja vaig explicar en aquest article, el TC va avalar –amb petits matisos– la constitucionalitat de la llei, que havia estat impugnada pel Partit Popular. Això significa que la llei d’amnistia és una llei ajustada a la Constitució espanyola, plenament vàlida i aplicable, per tant, a tots els supòsits que tinguin cabuda dins les seves previsions. En aquest mateix front hem de situar també altres pronunciaments del TC, com el que hem conegut aquesta passada setmana, refusant la qüestió d’inconstitucionalitat plantejada per la Sala Penal del Tribunal Suprem. La diferència essencial entre les dues resolucions és bàsicament procedimental.
En el primer cas, van ser diputats i senadors del PP els que van plantejar un recurs d’inconstitucionalitat contra la validesa de la llei. Mentre que, en el segon, el TC resol una qüestió d’inconstitucionalitat que li ha estat plantejada per un tribunal –en aquest cas, el Suprem–. Són dues vies d’impugnació diferents, una a l’abast dels grups polítics, que, com preveuen la Constitució i la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, poden impugnar les lleis acabades d’aprovar per les Corts si creuen que no són compatibles amb el text constitucional. L’altra, és una eina de la qual disposen tots els tribunals –des del Suprem fins a les primeres instàncies jurisdiccionals– quan creuen que una llei vigent podria col·lidir amb el text constitucional. Però, en definitiva, totes dues vies, el recurs i la qüestió, tenen idèntica finalitat: que el TC es pronunciï sobre la constitucionalitat de la llei, sigui validant-la sense matisos o condicionant la validesa al fet que se’n faci una determinada interpretació, sigui anul·lant-la totalment o parcialment. La llei d’amnistia ha estat substancialment validada i, per tant, el Constitucional ja s’ha pronunciat sobre el tema. Això no exclou, que el mateix Constitucional pugui dictar noves resolucions sobre el tema en resoldre altres recursos o qüestions plantejats. Però, atesa l’exhaustivitat de la sentència de 26 de juny, en principi totes les futures impugnacions haurien de conduir al mateix resultat.
Com sia que els contraris polítics a la llei són molt bel·ligerants, també han intentat la impugnació per la via europea, a fi que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea es pronunciï sobre si la llei espanyola d’amnistia (LO 1/2024) és compatible amb el dret europeu. Al TJUE s’hi accedeix també per la via de qüestions prejudicials plantejades pels tribunals dels estats membres. Tant el Tribunal de Comptes, com l’Audiència Nacional, com el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya han elevat qüestions al TJUE, que al juliol va celebrar una audiència per resoldre-les. Tot i que encara no hi ha sentència del TJUE, sembla difícil que pugui tombar la llei –declarar que no és compatible amb el dret de la Unió–, encara que no és descartable que hi faci alguna matisació en aspectes concrets, com per exemple l’aplicació als eventuals supòsits de terrorisme. En tot cas, igual que el TC en l’àmbit intern, el TJUE té limitat el seu coneixement a dictaminar si la llei –o alguna part de la mateixa– vulnera el dret europeu i, per tant, no pot ser aplicada. Si el TJUE no es pronuncia en aquest sentit –cosa poc probable–, i, en tot cas, mentre no hi hagi cap pronunciament, la llei espanyola d’amnistia és, també a ulls europeus, plenament aplicable.
Passem doncs al segon pla. Declarada la validesa de la llei, són els tribunals ordinaris els que han de decidir, causa per causa, si resulta aplicable als encausats o condemnats en les respectives causes. Recordem que –a més d’haver-se aplicat també contra policies encausats–diferents tribunals han aplicat ja la llei declarant amnistiats diferents encausats independentistes (per exemple alguns dels alts càrrecs investigats al Jutjat d’Instrucció 13). Ara bé, la majoria de tribunals no han fet encara efectiva l’aplicació a l’espera de la resolució de les qüestions d’inconstitucionalitat plantejades per diversos tribunals. Hauríem d’esperar que, resolta ja la qüestió d’inconstitucionalitat del Tribunal Suprem, comencés a aplicar-se la llei a molts encausats. És, per exemple, el cas de l’Oriol Calvo, condemnat per les protestes post-sentència i a qui el Suprem ha paralitzat l’aplicació de l’amnistia mentre es resolia la seva qüestió d’inconstitucionalitat. O el de l’Adrià i el de tants i tants encausats i condemnats i més o menys coneguts. Esperem que ben aviat se’ls apliqui la llei i acabi per sempre el seu patiment.
Capítol a part és la situació dels condemnats en la sentència del Procés de 14 d’octubre de 2019, així com la dels exiliats. Respecte dels condemnats no beneficiats per la derogació dels delictes de sedició, és a dir el que estaven també condemnats per malversació (Junqueras, Turull, Romeva i Bassa), la Sala presidida per Manuel Marchena va decidir que la llei no els era aplicable en existir –a injustificat parer de la Sala– un ànim d’enriquiment personal que n’exclou l’aplicació. Idèntic criteri ha estat seguit pel magistrat instructor Pablo Llarena respecte dels exiliats Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig, amb criteri confirmat per la Sala d’Apel·lacions. Tant en un cas com en l’altre, els advocats hem recorregut les respectives decisions mitjançat recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional. A diferència dels recursos i qüestions abans esmentats (amb la finalitat de qüestionar la validesa de la Llei), el recurs d’empara té per objecte denunciar la vulneració de drets fonamentals en l’aplicació feta de la llei per part dels tribunals. En aquest cas, hem denunciat els drets de tutela judicial efectiva, dret al jutge predeterminat per la llei i dret a la legalitat penal.
El passat 7 d’octubre, el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit els recursos dels exiliats i va acordar obrir peça separada per pronunciar-se sobre les mesures cautelars sol·licitades, que consisteixen en la suspensió de l’eficàcia de l’ordre de detenció, dictada pel magistrat Llarena, encara vigent al territori espanyol. Aquesta passada setmana, les parts hem pogut fer al·legacions sobre la suspensió. El pròxim pas és que el TC es pronunciï sobre les nostres peticions de suspendre les ordres de detenció. La decisió, que s’espera cap a finals d’aquest any o principis del 2026, podria suposar el retorn dels exiliats. Esperem que així sigui i que el president Puigdemont i que tant ell com els consellers Comín i Puig puguin tornar ben aviat a casa.
