La pregunta és com un partit amb dos diputats és capaç d’ocupar la centralitat política. I la resposta és perquè interessa a tothom. Aliança Catalana és la garantia definitiva que farà impossible la reconstrucció d’una majoria independentista al Parlament, encara que en el futur hi hagi un canvi de lideratges als partits tradicionals o alguna oferta política innovadora. Això convé a l’unionisme i a l’Estat, òbviament. En aquest sentit, els principals beneficiaris a curt termini són el PSOE i el PSC, que satel·litzen a cost zero els partits independentistes. Però també interessa a ERC, que obté una excusa viable per abandonar l’eix nacional i tancar files amb l’esquerra espanyola contra una suposada amenaça ultra. Hi ha indicis clars de confluència entre republicans i comuns, igualment en declivi electoral, que també poden fer servir l’espantall que ve de Ripoll per arrenglerar-se darrere del PSOE i subsistir com a oferta secundària i complement de majories quan el socialisme català i/o espanyol en tingui necessitat.
Aliança Catalana també serveix per connotar negativament el catalanisme i qüestionar-ne la tradició democràtica, equiparant-lo a l’espanyolisme. Si tothom té ultres, la criminalitat històrica del nacionalisme espanyol queda blanquejada. I tot plegat empastifa a Junts, que ha protagonitzat un espectacle penós -una altra vegada- en l’episodi de la moció de censura a l’Ajuntament de Ripoll. A hores d’ara, a més, l’hegemonia mediàtica del PSC i rodalies és tan descomunal que Junts queda caracteritzat com poc més que la facció centrista d’Aliança Catalana. Tothom hi guanya, doncs. Fins i tot la CUP, que recupera l’èpica contra una paradeta amb cinc o sis jubilats.
I encara més. Aliança Catalana desplaça la crítica contra Madrid per fer-la recaure sobre la immigració. Com a gran heroïcitat, l’alcaldessa de Ripoll va anunciar que la policia municipal havia localitzat un indigent sense papers que dormia en un parc. Els agents, en una operació titànica, se’n van anar a la comissaria de la policia espanyola i els van dir el que havien descobert. De plantar cara a l’Estat a lluitar contra aquell pobre home. En fi, almenys no consta que fossin condecorats.
Tot plegat passa davant la perplexitat de les bases socials de l’independentisme, que han vist com els canviaven el somni de plenitud nacional de quinze generacions per una empresa mixta a Rodalies i la presa de pèl habitual del finançament, allò que acaba sempre en el café para todos…
Hi ha motius per engegar-los a tots i això ho explota, hàbilment, Aliança Catalana. Però votar-los no arriba ni a gamberrada. Al contrari, és el parany definitiu del règim que ens va enviar sis mil policies i un grapat de falangistes que es fan dir jutges.
