Ens hauríem de fixar més en allò que passa just a l’altra banda de la frontera. Aquest cap de setmana s’ha produït un fet històric; l’extrema dreta ha guanyat les eleccions franceses. El Rassemblement National de Marine Le Pen ha tret més d’un 34% dels vots, mentre la coalició d’esquerres ha fregat el 30% i el partit del president Macron s’ha quedat amb un 20% pelat. En una primera lectura, això representa un naufragi del sistema clàssic de partits, i no es pot atribuir el daltabaix a l’abstenció, perquè en aquesta edició la participació s’ha situat en xifres rècord. També se’n desprèn una forta repassada a la presidència d’Emmanuel Macron; la impressió és que l’inquilí del palau de l’Elisi es va equivocar quan va plantejar l’embat d’aquesta convocatòria electoral, després d’uns comicis europeus decebedors.
Quan vegis la casa del teu veí cremar, diuen, fes la teva remullar. A casa nostra ens hauríem de prendre molt seriosament la lliçó francesa, perquè és un avís als navegants; bona part dels canvis històrics que s’han produït a França, en un o altre moment han acabat travessant els Pirineus. Per tant, abans de menystenir els electors francesos i pontificar que més d’un terç d’ells són ximples o ignorants, caldria mirar d’entendre el terrabastall i estar atents a les conseqüències que se’n derivin. Sembla evident que s’està produint un renaixement del nacionalisme francès, una crida a enfortir l’estat i les glòries pàtries que els partits convencionals ja no saben representar. No és tan diferent del que està succeint a altres indrets de l’Europa occidental, fins fa poc en aparença immune a aquestes pulsions.
Al sac de Le Pen hi ha, en lloc destacat, el rebuig a la immigració. O més ben dit, a les segones i terceres generacions de magribins, els quals ara ja gaudeixen de plens drets i no volen ser vistos com a ciutadans de segona. Val a dir que la lideressa del Rassemblement ha rebaixat el seu vell discurs racista per arribar a més votants, i sembla que se n’ha sortit. Potser per compensar, ha apujat el to de les crítiques a la Unió Europea, i el rebuig general als abusos de la correcció política, aquesta espècie d’inquisició del llenguatge modern occidental. Ha explotat els extrems impopulars de la moda woke, que se centra en qüestions més aviat lingüístiques, com ara l’ús del gènere en el llenguatge. I ha aprofitat a fons l’abandó d’obrers, pagesos i en general del debat sobre el treball i la pobresa. En altres paraules, l’ascens de la ultradreta s’explica força per les renúncies de l’esquerra.
Les formacions de l’esquerra de sempre (comunistes, socialistes, ecologistes) han procurat respondre a la pròpia crisi, i en els darrers temps han fet autèntics esforços per no perdre el tren de la modernitat. Aquest cop han format un formidable Nou Front Popular, reminiscent dels que s’estilaven abans de la Segona Guerra Mundial, i la veritat és que s’han polaritzat com mai les eleccions, atorgant uns percentatges gens menyspreables a la coalició roja i verda. S’ha quedat a les portes, però, de frenar l’onada nacional-populista, i el que sí que ha aconseguit ha estat contribuir a una derrota clara del partit de Macron, que ha quedat en un humiliant tercer lloc, i potser haurà de pensar a anar fent les maletes.
Amb tot, i passant a les conseqüències pràctiques, hem de tenir en compte que la partida no ha arribat al seu final. En el sistema francès, les eleccions presidencials se celebren a banda de les legislatives, i l’actual cap d’estat té encara uns anys de marge per intentar una remuntada miraculosa… o per enfonsar-se definitivament. A més, manca encara el segon torn de les legislatives, que s’haurà de celebrar diumenge vinent. A la segona volta es poden acabar de definir molts escons, perquè l’assignació de diputats és uninominal i surt el candidat que acabi obtenint majoria absoluta. Si els centristes de Macron i el front d’esquerra sumaran, com han insinuat, poden desplaçar l’extrema dreta a una colla de circumscripcions. També caldrà esperar una setmana per determinar, a partir dels resultats, quin govern i quin primer ministre pot nomenar Macron,
Qui compari l’ascens dels nacionalistes francesos amb els resultats dels nacional-socialistes a l’Alemanya dels anys trenta, pixarà una mica fora de test. Marine Le Pen no està interessada a matar la democràcia liberal; més aviat la vol dirigir. I no pretén obrir cap front bèl·lic ni enfrontar-se a cap altre país europeu. Sí que tria comunitats ètniques –sobretot la dels àrabs- i les posa en qüestió, relacionant-les amb la delinqüència, la decadència i la crisi de la nació. Però un no pot evitar d’imaginar que, si arribés al poder algun dia, faria un paper molt semblant al que està fent Meloni a la bota italiana. Més que un Hitler o un Pétain, doncs, ens trobaríem davant d’un De Gaulle d’intel·ligència artificial.
El que pocs han destacat, i que té una importància cabdal per a nosaltres, és que les minories nacionals seran cada cop més castigades. Le Pen no sembla que hagi de moderar gens el seu discurs en aquest terreny, i la resta de partits no tindran gaire reserves en copiar-li la cantarella. Que es preparin corsos, bretons, occitans, bascos… i catalans. La França genocida de sempre és encara ben viva en l’esperit dels nacional-republicans francesos, que tenen poc a veure amb els republicans d’altres latituds. En aquest sentit, Le Pen és més un precedent nacionalista a l’estil hispànic, de bandera grossa, que no pas una amenaça a l’establishment polític. Ja ho hem vist amb les seves declaracions sobre la mà dura que aplicaria amb Puigdemont. I les seves crides, després de conèixer els resultats, a la unitat nacional francesa. Calcem-nos per aquesta banda.
