Alcarràs sí, però del camp, ni cas

La Catalunya que parla català (poc) amb accent metropolità està fascinada per una pel·lícula, “Alcarràs”, que parla (molt) amb accent lleidatà. Ostres, tu, quina curiositat antropològica! Com si acabéssim de descobrir que lleidatans, valencians, menorquins, mallorquins, rossellonesos i algueresos, pertanyen a la família barcelonina, tot i que parlen d’una manera singular…

Mira que n’arriben a ser, de rarets, tots aquests catalans que no parlen en barceloní!

Però això i així és Barcelona, capaç de connectar amb Islàndia, Alaska o Mongòlia, i incapaç d’entendre, amb un mínim d’empatia, què passa a Lleida, al Delta de l’Ebre o a Terrassa. Tot el que queda més enllà de Collserola passa a ser espai de segona residència, excursioneta, experiència gastronòmica, vacances o parc natural poblat amb curioses tribus autòctones. Viure al Vallès, al Kazakhstan o a l’Urgell és el mateix: Barcelona et considera extraterrestre, habitant de remots planetes…

Barcelona està convençuda de ser tan global que s’està fotent una immensa patacada quan ha descobert que no pot deixar de ser local ni tampoc té clar de quin país és capital.

I aquí surt Alcarràs.

La peli? Sí, però sobretot el poble i tot allò que simbolitza. La Catalunya rural. Aquella terra misteriosa d’on venen els pollastres, els préssecs, els enciams, el vi o l’aigua. Ostres, tu, resulta que el món no és un súper a la cantonada ni un bitllet d’avió low cost ni una masia de cap de setmana al catàleg d’Airbnb o Booking.

Alcarràs va de conya per dir quatre ximpleries sobre el camp, sobre el català amb accent lleidatà, sobre la terra i sobre els pagesos. Amb un toc sostenible, que això sempre queda bé: que bonics que són els conreus, quan t’oblides de la misèria humana que amaguen, de l’explotació, de la ruïna d’un país que no va enlloc, justament perquè ha oblidat que un país és una terra i una gent, tota la gent que viu en una terra.

El “sistema barceloní” s’empassarà sense massa problemes totes les ambicions de Carla Simón i la seva brillant pel·lícula. Molt homenatge a la pagesia, molta terra, samarretes suades, subsistència, tractors, molta lírica, però al capdavall, res, continuarem essent un país que no sap què és un país i que segurament tampoc no acaba de voler ser un país. Un país al qual el camp no li importa gens ni mica.

Molt Alcarràs sense saber què significa Alcarràs, menyspreant sistemàticament el camp català.

Això és Catalunya. Entre espionatges, jugades mestres, astúcies, presons, exilis, interessos econòmics… El país al qual no li importa el seu camp. El país que fa bons negocis amb el totxo i el turisme, que se n’ha oblidat del seu ADN industrial, que s’explica a ell mateix un conte tecnològic i innovador que no té base sòlida, una administració pública que és una mala còpia de l’espanyola, un sistema financer en fallida total… i que es relaxa aplaudint una pel·lícula, “Alcarràs”, que despulla un país incapaç de ser país, de ser terra.

Per això, Alcarràs sí, però del camp, ni cas. Ni cas dels poblets abandonats, dels indrets sense telecomunicacions dignes, de les terres sense viabilitat, de la gent arruïnada per uns mecanismes econòmics demencials… La Barcelona oficial, aparentment cosmopolita, meravellada amb el seu propi melic, incapaç de veure res més enllà de Collserola, amb un govern del país que mai no ha estat gaire més que el govern de Barcelona, sense entendre ni tan sols Barcelona i el seu entorn metropolità…

Això és Alcarràs. El país que se’ns en va de les mans. Amb una gran pel·lícula que aplaudirem i que després oblidarem, com hem oblidat miserablement el camp que ens permet ser molt més que el mercat de Barcelona. Molt més que el país que parla en barceloní, o en castellà, aliè a tots els accents, ignorant la força del país.