En principi, i sense entrar en profunditats, jo diria que aquest dijous ha sigut un mal dia per al líder del PP, Núñez Feijóo, que ha vist com la seva esmena tractant d’ajornar el tancament de les centrals nuclears era derrotada al Congrés gràcies a l’abstenció de Junts, i ha vist també com l‘advocat general del TJUE emetia un dictamen que, en termes generals i malgrat algunes objeccions, pot considerar-se favorable a l’amnistia fins i tot amb malversació, contra el que diu el Tribunal Suprem espanyol. Ara bé, si entrem una mica més a fons…
Ignoro amb quanta alegria haurà acollit Puigdemont, des del seu retir, les enfadades reaccions en el si del Partit Popular, i també al govern central, on, per descomptat, estan contents, però confessen que “no entenen res” sobre l’estratègia de Junts. Que un dia llança un atac corrosiu contra el president del govern, a qui la portaveu Míriam Nogueras anomena ”cínic” i “hipòcrita”, per a a continuació dir que la ruptura amb el govern central és “irreversible”, i l’endemà s’absté per permetre una victòria del govern central en matèria de tancament de les centrals nuclears. Una cosa, això que morin les centrals, que, per cert, va en principi en contra de les tesis de la pròpia Junts. Una conducta, en suma, que els mitjans madrilenys qualificaven ja aquest mateix dijous com a ‘contradictòria’ i ‘difícil d’explicar’. A Madrid, ahir, ningú entenia res. O gairebé res.
I ara què? Podrà, digui el que digui la senyora Nogueras a la cambra baixa, seguir comptant Sánchez amb el suport ‘in extremis’ de Junts en els moments més compromesos? Ningú s’atreveix a fer pronòstics pels passadissos de les Corts madrilenyes. En efecte, com deia, la trajectòria última de Junts resulta difícil d’explicar, per molt que ho estiguin intentant tant a Madrid com a Barcelona.
Mentrestant, els balbucejos estratègics del PP són evidents: hi ha algun portaveu del PP que, en privat, suggereix que el partit de Feijóo podria continuar ‘tirant els trastos’ a Junts per a presentar una moció de censura al govern a base de… presentar com a candidat alternatiu a algú com Felipe González o Miquel Roca! També he sentit alguna d’aquestes veus absurdes dient que el candidat proposat hauria de ser, en lloc de Feijóo, el president de Foment, Josep Sánchez Llibre.
Són, és clar, el que els politòlegs americans diuen ‘brou de cervell’; però constitueixen una mostra de la confusió que regna en la Villa y Corte sobre el que pugui passar en el futur de la política del país, en el qual molt pocs donen suport a les afirmacions de Pedro Sánchez en el sentit que no solament esgotarà la legislatura fins a l’estiu de 2027, sinó que es presentarà després a la reelecció. Igual fins i tot la guanya, diuen els de la legió del “jo aquí ja em perdo per aquestes tortuositats”.
En el PP, de moment, oficialment callen i diuen que cal esperar. Dubto molt que el Tribunal Suprem canviï els seus criteris sobre impedir l’amnistia als delictes de malversació, és a dir, a Puigdemont, digui el que digui l’advocat general de la UE, almenys fins que sigui el Tribunal de Justícia Europeu qui es pronunciï de manera definitiva. És a dir, que, en principi, aquest dictamen no té per què accelerar el retorn de Puigdemont a Catalunya, i així ha semblat considerar-lo el propi ex president de la Generalitat. Però sí que ha servit perquè, de nou, el govern central reclami la idoneïtat de la llei d’amnistia i tracti, de nou, d’acostar-se a Junts i als seus set preuats vots a la cambra baixa. Ho aconseguirà? Heus aquí un nou capítol per a aquesta interminable sèrie de Netflix en què s’ha convertit la política espanyola.
Trobem a faltar Pedro Vega
La confusió, ho percebrà vostè sens dubte en els diaris, és gran. Si se’m permet una digressió personal i una mirada nostàlgica al passat, i ara que he citat Roca i Sánchez Llibre, diré que gairebé s’enyoren els vells temps en els quals l’anomenat Grup Parlamentari català, comandat pels dos citats, mantenia una relació constructiva amb el govern de Felipe González. Impossible no evocar avui el meu amic Pedro Vega, a qui vaig ajudar a aconseguir el lloc de director de Comunicació d’aquell grup parlamentari, malgrat ser, com jo, càntabre. Va morir sobtadament fa ja gairebé dos anys, i aquest dilluns l’homenatgen els qui, com jo, el van apreciar i aprecien, alhora, una era en la qual les coses estaven, almenys, clares, el blanc era blanc i el negre, negre. Crec que Pedro, amant de les frases contundents, diria avui alguna cosa així com “on hi ha tant d’embalum hi ha molt de disgust”.
