Que les coses canviïn no significa que millorin. Ho vaig aprendre fa molt temps. Massa i tot, potser. Som a les portes d’una nova etapa pel catalanisme polític. És a dir, l’independentisme. Sí, diferenciar independentisme de catalanisme és una fal·làcia creada pels nacionalistes espanyols per fer més feliç l’existència als capatassos dels camps de cotó. I mira que n’hi ha de capatassos amb minúsculs camps de cotó. A poc a poc es va aplicant l’amnistia que, agradi o no, és el rebedor d’una nova fase política que permet encarar-se sabent quines són les respostes de l’examen.
Enllestida l’amnistia i amb tothom a casa i sense penyores judicials, el paisatge canviarà i caldrà deixar créixer arbres nous. Possiblement pertocarà a noves generacions desacomplexades i amb ganes de gresca, disposades a aprofitar un ambient social carregadíssim a favor seu. Nous personatges que no es conformin a vestir-se amb una samarreta de colors per la Diada i que posin en dubte el model d’autoritat basat únicament en la força o en el xantatge emocional del victimisme, el melindrisme i l’enyor.
La nova etapa hauria de ser apassionant. De fet, hi ha un tou de joves que han recuperat, potser sense ser-ne conscient, la idea del combat permanent. Una crisi sostinguda i que albira una lluita sense quarter pel domini no de les institucions sinó del carrer. El moviment independentista manté segrestats líders amb massa blaus i nafres obertes que els impedeixen veure-hi clar i caminar ferms. Han patit la duríssima resposta de l’estat espanyol al moviment de manera personalíssima. I és una resposta que no cessa i que agafa més força cada cop que s’arronsa el cap. Com si a cada bugada perdéssim un llençol. Però, tot apunta que hi ha una sèrie de nous actors que tant els carden els llençols i poden ser capaços de dormir al ras i, a més, explicar-ho per TikTok.
