La publicitació de l’“acord polític” entre Pedro Sánchez i Carles Puigdemont per a facilitar la investidura del primer pot ser objecte de més d’un nivell d’anàlisi: les fórmules lingüístiques emprades, els tempos dels diversos compromisos, l’abast de les promeses que se’n fan, el real significat jurídic de paraules que en política en tenen un altre i no se sap quin dels dos registres ha adoptat cada part negociadora… Tot això a banda el fet mateix que significa que un, per aconseguir renovar el seu càrrec, president del govern acordi el que sigui a Brussel·les amb qui encara és per a la justícia espanyola una persona pendent de processament penal per uns mecanismes en els quals el mateix Sánchez va col·laborar i dels que no ha renegat fins a veure el resultat electoral del 23 de juliol.
Des del punt de vista extern, però, cal parar atenció sobre les opinions escandalitzades que ha provocat l’acord a banda i banda: per a una part dels votants de Junts el seu partit i l’ànima simbòlica, Carles Puigdemont, han fet una genuflexió davant Pedro Sánchez, líder del PSOE que consentí i recolzà l’aplicació de l’article 155 de la Constitució sobre les institucions catalanes després que el seu Parlament decidís tallar amarres amb l’ordenament jurídic espanyol. Creuen, també, aquests crítics que l’amnistia és, en el fons, la renúncia pràctica a la independència perquè l’Estat, que és el marc atorgant del perdó, mai la concedirà i l’unilateralisme, acceptant el perdó d’aquell, ja no és una possibilitat. Per descomptat a banda el fet que la major part del que s’acorda dependrà de la interpretació que en facin uns jutges, als que difícilment podran controlar i que podrien fins i tot posar pals a la roda, uns pals dels quals no podrien fer culpable a Sánchez, generant recursos i qüestions que allarguessin la situació de les persones que haurien de ser afavorides amb aquestes mesures.
En canvi, per als que han sortit al carrer o dins de les institucions (judicatura, fiscalia…) se n’han manifestat contraris, l’acord és clara prova del fet que qui s’ha agenollat és Pedro Sánchez, perquè en el text s’accepta la terminologia i diagnosi independentista de la situació que ha provocat el processament de part dels seus partidaris (tot s’arrossega des de la pèrdua de llibertats de 1714 i en concret des de la sentència que va retallar l’Estatut en 2010) i es deixa la governabilitat de la legislatura en mans d’un pròfug de la justícia que condiciona mantenir el seu suport al cabal compliment dels acords signats, cosa, per altra banda, que no hauria de sorprendre ningú. O és que algú firma un acord acceptant que l’altra part no el compleixi? Per suposat el que pitjor s’accepta entre els crítics del pacte és l’amnistia, que en si és ja una impugnació a l’actuació de l’Estat i més encara quan es parla de “lawfare”, que vindria a reconèixer un extens frau de llei per part dels jutges, acarnissats sobre els independentistes a raó de la pertinença dels processats al moviment, que és tant com dir que hi ha presos polítics a Espanya.
Però no ens hem de deixar enganyar els que observem l’escena i no ens en depèn directament la nòmina i el pagament de les nostres despeses quotidianes: cadascun dels personatges d’aquesta pantomima, guió de la qual estava escrit des del moment en què es va saber el resultat de les eleccions de juliol, ha fet la seva reverència davant l’altre. Mai Junts hauria tingut oportunitat com aquesta, quan l’independentisme ha mostrat la seva feblesa en les eleccions, de prendre el protagonisme a ERC i determinar, amb sols 7 escons de 350, la governança per la qual glateixen Pedro Sánchez i Yolanda Díaz. I és impossible que Sánchez no faci el que calgui per evitar anar a eleccions, les quals semblen augurar una victòria de les dretes (una convicció, per cert, que xoca amb la seva constant apel·lació a la democràcia, o és que les majories electorals sols són bones si li donen la raó a ell?)
PSOE i Junts han eclipsat la resta de participants en l’escenificació. Crec que al PNB no li sembla gens malament, especialista com és en aconseguir avantatges silenciosa i discretament, però es pot intuir que a ERC i Sumar no els hi està fent la mateixa gràcia. En el fons guanya (temps) Pedro Sánchez. Un cop investit, que caigui la legislatura és poc versemblant. Tampoc ho ha fet la de Pere Aragonès amb un percentatge realment petit d’escons sobre els 135 del Parlament de Catalunya. Sols el president pot dissoldre l’assemblea legislativa, i alternatives d’aliances per poder aprovar les lleis sempre podran existir.
Però aquesta victòria socialista té un preu. Sap que si ara haguéssim d’anar altre cop a votar, el resultat podria no ser-li favorable… la qual cosa vol dir que en el fons el que vulgui la gent, aquesta majoria democràtica amb què tant s’omplen tots la boca, l’importa poc, com a la resta, tot s’ha de dir. La sensació que les coses fonamentals depenen de les circumstancials és massa evident. Que no és el resultat d’una decisió serena i consensuada sobre com resoldre l’atzucac, sinó una cosa mol més mediocre. Això és la política, diuen. Doncs, si és això, espero que s’entengui en quin sentit dic que aquesta política no m’agrada.
