2 de novembre de 1937. El franquisme va fer la seva especial contribució a l’escola catalana: va ordenar un bombardeig on van ésser massacrats 48 infants i diversos professors del Liceu Escolar de Lleida. No va ser l’únic crim d’aquesta mena. Altres centenars d’infants van ser assassinats, robats als seus pares i col·locats en un sistema escolar comparable als camps de concentració, amb un règim disciplinari d’una gran inhumanitat. Avançat el règim, es va imposar el castellà, literalment a hòsties. De fet, hi ha hagut generacions que han fet la seva particular immersió en la lengua del imperio mitjançant l’agressió, la tortura, l’amenaça i la por. Potser és per això que, cada vegada que institucions com el Parlament plantegen una condemna al franquisme, aquells que en nom de la “llibertat” –la reivindicació de carta blanca per oprimir– ataquen el català a l’escola, fugen espaordides i amb cara d’ofès, perquè saben de les seves connivències ideològiques i heràldiques amb la franquícia local del feixisme.
Trieste, 13 de juliol de 1920. Els feixistes italians cremen la Casa del Poble eslovè de la ciutat. Malgrat que hi ha persones atrapades, els nacionalistes italians, que tenen oprimida la minoria eslovena de la ciutat, tallen les mànegues, sabotegen la tasca dels bombers i organitzen un ball al voltant del foc, com a escarni contra els seus conciutadans a qui consideren inferiors. Ho explica colpidorament l’escriptor triestí Boris Pahor en un colpidor recull de relats, La pira al port. El feixisme, a més, tancarà les escoles en eslovè. És el que tenen els totalitarismes, que menyspreen profundament les minories nacionals i imposen la lengua del imperio.
Durant el franquisme, a més, un seguit d’alts funcionaris vinculats amb la repressió: policies, jutges, militars, a banda d’alguns executius que es dediquen a administrar bona part del patrimoni robat als catalans, s’intal·len a la ciutat, no massa lluny des d’on avui surten les ràtzies del feixisme local, tal com puntualment informa l’#alertaultra. Són, i ho sento si hi ha gent que s’ofèn, l’administració colonial, que efectivament tracten la població local com a una colònia, tracten de castellanitzar per dalt, i deixen anar estols de falangistes destinats a apallissar qualsevol que s’expressi en català i a reprimir qualsevol manifestació de catalanitat. Bona part d’aquests individus passen per la transició a la democràcia sense que ningú no gosi tossir-los, es reprodueixen i bona part dels cognoms apareixen freqüentment entre els integrants de les diverses plataformes contra la immersió o l’independentisme, tal com ho ha detallat amb pèls i senyals (i sovint amb fotos) el periodista Jordi Borràs, probablement, el periodista més amenaçat d’Europa -incloses agressions a càrrec de policies fora de servei-, probablement molt més que segons quins russos a qui premia Europa. Aquests colons, que senten amb un profund menyspreu qualsevol que parli català, són els grups i grupuscles al darrere de l’ofensiva orquestrada del català als pocs espais on aquest havia estat, més o menys normalitzat, entre els quals l’escola. Compten amb uns mitjans de comunicació fanàticament franquistes i amb gran capacitat d’inundar de napalm l’opinió publicada i uns primos de zumosol amb toga que els faciliten la feina (com ja ho havien fet amb la intacta justícia franquista que va passar a la condició de “constitucional”).
Són els mateixos que s’ofenen quan es recorda el paper de la Brigada Político Social o de l’Abu Ghraib de Via Laietana, que saben que tenen el PSOE cantant a cor “de la barca de Chanquete no nos moverán”, malgrat les vergonyes històriques. Són els mateixos que contracten empreses de comunicació per fer passar per nacionalistes, nazis i supremacistes a la minoria nacional que tracta de defensar una llengua atacada per terra, mar i aire. Són els mateixos que bombardejaven escoles de Lleida, robaven infants, omplien fosses i es resisteixen a permetre que s’excavin. Són els mateixos que consideren que tot val si el que cal, no és acabar amb l’independentisme, sinó amb l’única dissidència sòlida, amb un projecte alternatiu i que qüestiona l’ordre instaurat a sang i foc de 1939 i constitucionalitzat el 1978
L’atac a la immersió no té res a veure amb la llengua. Ens equivocaríem molt si penséssim que això va d’un 25%, d’unes matèries més o menys o de l’aberració jurídica de si un militant de C’s fa servir el seu fill per imposar a la totalitat una humiliació més al català. Això tampoc va exactament d’independentisme. Això va d’aquesta disputa, que es veu clarament, entre franquisme, amb totes les seves variants, matisacions i actualitzacions, i antifranquisme. El “jo vinc d’un silenci” de Raimon, que s’ha fet servir per animar a la manifestació del 18 de desembre és pertinent perquè es tracta d’això, de pura i simple reactivació de l’antifranquisme, que exigeix estratègies i tàctiques pròpies de l’antifeixisme. I manifestacions festives o cares ploraneres invocant al bon sentit dels feixistes, creieu-me, és inútil i contraproduent.
De la mateixa manera que els administradors colonials dels anys quaranta veien en la imposició del castellà, no només l’assimilació cultural, sinó la superioritat de la dictadura, el català adquiria un color de resistència antifranquista. Aquest aire va ser precisament el que va impulsar a milions de treballadors i treballadores d’arreu de l’estat, la major part dels quals, perdedors de la guerra, a aprendre català i a procurar que els seus fills l’aprenguessin. Parlar català era una manera de lluitar contra el règim, de mantenir una guerra oberta contra una opressió global. Aquesta va ser una de les causes que va fer que, servidor de vostès, també cap als quinze anys, l’adoptés com a llengua d’expressió quotidiana i literària. Ser catalanoparlant és tenir clar quins són els teus valors, i quins són els teus enemics. I més, després de l’experiència del Primer d’Octubre. Parlar català avui, defensar-lo, correspon a una visió polititzada que necessàriament passa per combatre la visió estreta, inquisitorial, dictatorial d’aquells que boten dels seus escons cada vegada que al Parlament, es recorden crims com els del Liceu Escolar de Lleida, les desenes de fosses per obrir, o l’aporellos d’escamots uniformats amb benedicció reial.
Somescola i el conjunt de moviments en defensa de la llengua s’han de repensar, i molt. Després de veure com aquest darrer atac malintencionat a la llengua ha servit per desfermar una escena semblant a l’incendi de la Casa del Poble Eslovè de Trieste, tal com descrivia tràgicament Boris Pahor, no podem reaccionar com si no passés res i ens mantinguéssim en el bonisme del Club Super 3. Cal un canvi de paradigma que hauria de requerir de major proactivitat. Diria que amb major confrontació i agressivitat. El model Crida a la solidaritat de principis de 1981 seria un bon referent –i aquí en Jordi Sánchez en té certa experiència- i el model encetat pels independentistes quebequesos per la mateixa època va mostrar també la seva eficàcia. Hem d’abandonar el “bon rotllo”, i tenint en compte que els mitjans espanyols ens dibuixen amb cua i banyes només per parlar català –i diria que la majoria d’espanyols s’ho empassen perquè en el fons s’ho volen creure– crec que és arribada l’hora de ser antipàtics i eficaços, en comptes d’aquesta simpatia estèril de les darreres dècades.
I recordem. El català és una llengua connotada. I hem de fer que ho estigui encara més: és la llengua de l’antifranquisme, és a dir, la que desafia aquest règim borbònic que alimenta aquest sistema autoritari i corrupte del qual, la manera més realista de deslliurar-se’n és activant la Declaració d’Independència.
