Trenta anys després, a la ràdio nacional de Catalunya (i a Holanda, i a tants i tants mitjans de comunicació de l’estat espanyol) resulta que ocupa minuts la notícia que Juan Carlos I i Bárbara Rey es feien petons i s’abraçaven a casa d’ella.
Miro d’esgrunar el munt de significats que té i recull aquest fet: que sigui notícia, que ocupi minuts. És obvi, de moment, que parlem de diners: dels diners que qui ha venut les fotografies rebrà o ha rebut, però també dels diners que les catalanes i els catalans paguem per cada minut de notícies a la nostra ràdio nacional. Diners, per cert, que en algun moment de la vida de totes i de tots es toquen amb tots els que no va declarar Juan Carlos, o amb tots els que avui han anat a la fundació aquesta de Dubai on ell reparteix entre les seves filles part de la seva fortuna. De veritat calia gastar-nos-en més, de diners, en aquest senyor?
L’altra cosa important és que es tracta d’un fet romàntico-sexual que interessa a la societat (sembla que la nostra ràdio dona per descomptat que a nosaltres, i òbviament a la societat espanyola, a la qual els mitjans de les televisions públiques i privades anomenen “audiencia”): he llegit alguna periodista dir, a més, que es tracta d’un “asunto de faldas”. Quan hi ha un fet que evidencia la pervivència del masclisme i de les seves violències se sol mirar als costats i la gent sembla no entendre d’on surt: surt, el masclisme, i s’alimenta de tot aquest plegat de visions, entre altres llocs. Surt i s’alimenta de la pervivència de mites com el d’aquest senyor, que a banda de viure a cos de rei tenia amants, i els deia “parienta”, com a la Bárbara.
Els mitjans de comunicació, amb aquesta notícia, i refermant els tabús que tenim normalitzats sobre el que es pot fer i el que no a la monarquia, han parlat de públic i de privat, també: les fotos no es van vendre dins l’estat perquè la monarquia està protegida de certes accions, com que es doni a conèixer “la seva vida privada” sense consentiment. Aquest perviure en les ments que hi ha una part de la vida que és privada, on pot passar tot, i l’altra que és pública, on hi ha formes que s’han d’observar, és part de la nostra cultura patriarcal: alguns en diuen “privat”, els altres en diuen “domèstic”, i les feministes ja fa dècades que vam dir que no, que “allò personal és polític”, que no hi ha dos escenaris dins els quals poden passar coses diferents d’una sola vida.
Diners que posen valor a notícies que interessen la societat sobre la vida privada d’un mascle que tenia amants i que té molts diners. A quants mascles no els agradaria que els seus “temes de faldilles” sortissin a la premsa mentre se’ls miren de lluny, vivint com un rei en un país sense control fiscal?
Tenim tot un curs per anar-ne parlant, d’això del patriarcat que tenim per tot arreu, així que queda inaugurat: a veure si aquest l’aprovem amb nota alta i l’estiu vinent hem incorporat algunes mirades feministes a la vida que vivim cada dia.
