Fa dues setmanes analitzàvem l’actual situació del valencianisme polític dividit entre prendre el camí marcat pel BNG o integrar-se definitivament en l’invent improvisat de SUMAR. En aquest temps, les perspectives electorals del partit gallec han millorat i al PSPV s’ha imposat Diana Morant com a líder, l’opció més valencianista entre una terna de candidats foscos versats en el control de l’organització, a més de castellanoparlants. És a dir, en el dia a dia manaran els càrrecs interns, però el rostre visible serà el de Diana i l’última paraula, com sempre, la tindrà Pedro Sánchez. Sigui com sigui, el llarg hivern nuclear que retorna a la seu dels socialistes valencians cada cop que perden el poder no s’espera de moment. Ja tenen un equip més o menys solvent per al futur.
Tot açò significa que l’ambivalència o indefinició de Compromís no pot allargar-se si pretenen encapçalar algun dia l’oposició al PP; però no hi ha una cultura política clarament definida que cohesioni les diferents sensibilitats del partit. Molts cops se’ls ha criticat el seu discurs centrat en la gestió per apolític, però el ben cert és que era el millor discurs que podien fer. En primer lloc, perquè mai no havien gestionat res. En segon lloc, perquè han gestionat bé i, finalment, perquè ho demanava la societat. Compromís obtingué un magnífic resultat el 2015 perquè foren l’única oposició viva i activa a la corrupció del PP i els valencians necessitàvem gestors competents i honestos. Tanmateix, això no és suficient per fer del teu partit una organització capaç de perdurar sent competitiu electoralment. Per fer-ho, els teus militants i votants han de compartir una cultura política i la gran paradoxa de Compromís és que eixa cultura política hi és, però no és capaç de solidificar-se fins a amalgamar un partit polític conscient i determinat a guanyar.
Això no passa perquè hi ha un problema amb la llengua. El partit no sap com relacionar-se amb el valencià. Per als pragmàtics i oportunistes fa nosa i s’ha d’amagar per traure més vots. Per altra part, el sector més nacionalista no sap sortir-se’n d’un llenguacentrisme simplificador i contraproduent incapaç d’entendre que la llengua visibilitza, però no és performativa ni transformadora. La llengua és un símbol d’un discurs identitari que ens cohesiona per facilitar l’acció col·lectiva, però la llengua no pot ser el centre de les polítiques ni de la nostra identitat, perquè acaba per invisibilitzar objectius polítics com la protecció del territori o la lluita contra l’empobriment de les nostres comunitats.
Aquest llenguacentrisme és una herència del pensament fusterià, perquè els Països Catalans són units per la llengua, però no són una unitat geogràfica, ni tampoc han estat mai una unitat institucional ni històrica. Els Països Catalans, com també ho és la Unió Europea, és una projecció de futur buida del pes de la història, poden ser imaginats com una comunitat ideal portadora de la modernitat. Per això tingueren tant d’èxit entre els joves valencians vinculats al Partit Comunista com mon pare, perquè servien per imaginar un futur millor i per arribar-hi en un viatge de conversió interna. Per a ser moderns i demòcrates, era necessari un acte transformador. Per a ells, descastellanitzar-se i aprendre el valencià fins a fer-ne la seva primera llengua fou un acte de construcció de l’home nou i de compromís polític; però les circumstàncies han canviat i, si bé una minoria militant fou fonamental per aturar el procés de substitució lingüística a finals del franquisme, ara necessitem ser una minoria majoritària per mantenir la llengua.
El valencià mor, com ja explicàrem, perquè la mobilitat geogràfica ha augmentat i hi ha més parelles mixtes amb sols un membre valencianoparlant. En la majoria d’ocasions, la llengua comuna és el castellà i això fa que la transmissió del valencià als fills es detingui o quedi fortament interrompuda. Si a això sumem la pèssima situació de la llengua als mitjans de comunicació i la seva minorització al sistema educatiu, la substitució lingüística sembla inevitable. La solució proposada pels sectors durs del valencianisme és confrontar amb el castellà, cercar un conflicte directe a una mena de joc de suma zero amb l’esperança de revertir la situació, mentre que els pragmàtics neguen la situació i opten per parlar en castellà a l’espai públic, perquè, sembla, no es poden fer discursos ecologistes o feministes en valencià.
La indefinició política de Compromís s’observa en aquesta aproximació contradictòria al fet lingüístic; però el cert és que les dues estratègies són contraproduents. L’objectiu ha de ser crear un espai valencià atractiu i potent, una identitat valenciana forta que faci que molts parlants, malgrat compartir la seva vida amb un no valencianoparlant, sentin que renunciar a la llengua és renunciar a les seves arrels; però, malauradament, això no passa perquè el projecte identitari llenguacentrista ens fa febles: la llengua ho és tot… però per a molts valencianoparlants aquesta sensibilitat lingüística és una cosa llunyana i, en conseqüència, no senten que renuncien a la seva identitat quan parlen en castellà. Ens pot semblar absurd, però quan més ens encabotem a fer-s’ho comprendre, més ens acusen de ser pancatalanistes obsessionats amb el català. Per tant, s’ha d’enfortir aquesta identitat i fer-ne del valencià el seu element visibilitzador, però no el seu centre.
Per exemple, l’element més menystingut en la construcció de la identitat valenciana és el paisatge, mentre que fou un fonament del catalanisme fins al Noucentisme i la seva preferència per la ciutat i la natura domesticada. Probablement, aquest oblit és deu al fet que el paisatge s’associa al romanticisme alemany, a l’excés passional representat en escenes de boira, muntanyes i boscos i el País Valencià és massa mediterrani, prosaic i carnal per aquestes elevacions espirituals. Tanmateix, el paisatge és el territori i, com bé saben els geògrafs francesos, l’origen de tot: determina els assentaments humans i com s’organitzen per l’explotació dels recursos i els seus intercanvis. D’aquestes dinàmiques sorgeixen les pràctiques socials, conegudes com a tradicions, que sedimenten una identitat col·lectiva i faciliten l’organització interna en socialitzar-nos en el respecte comú a uns valors compartits.
Els paisatges de la meva infantesa són els camps de xufes i cebes, ara quasi totalment desapareguts, que separaven Benimaclet d’Alboraia. Una estampa bucòlica atípica, si bé els ametllers, magraners i figueres del meu iaio donaven uns fruits més saborosos. Aquesta experiència directa del camp marca la meva identitat i les meves sensibilitats i, malgrat ser un xiquet de ciutat amb pares professors i progressistes, els discursos eco-urbanites em generen un gran rebuig per artificiosos, falsos i classistes. Sociodemogràficament, hauria de ser un votant urbanita modèlic, però, com soc valencià, no puc ser un urbanita modèlic, perquè no és la meva realitat: no és el món que conec.
Un dels trets més singulars del País Valencià és l’omnipresència de les agrociutats, un fenomen clarament mediterrani: assentaments rurals amb la població densament concentrada en un nucli envoltat de camps familiars sense presència de latifundis ni una marcada estratificació econòmica interna que estan connectats amb altres municipis amb els qui es coordinen o s’enfronten per la gestió dels recursos hídrics. És l’hàbitat natural per al desenvolupament de les cooperatives agràries i suposa un territori on la divisió entre el món rural i l’urbà es desdibuixa, on l’eix construït per la sociologia sobre què és tradició i què és modernitat no encaixa, perquè tot és un continu. Una de les grans paradoxes del País Valencià és que la divisió entre el món rural i l’urbà és una construcció imaginada lingüísticament: el valencià correspon al poble i el castellà a la ciutat; però si als anys vuitanta caminaves entre València i Alboraia era impossible identificar visualment o lingüísticament on començava la capital i on el poble. Els projectes urbanitzadors desfermats del PP no estaven sols moguts per la corrupció i el lucre, també eren un procés de desnaturalització del territori i substitució dels usos lingüístics.
La dicotomia modernitat/tradició no té sentit al País Valencià, un territori amb una de les agricultures històricament més eficients i productives d’Europa dirigides a l’exportació i integrades des del s. XIX als mercats internacionals. Adoptar els discursos urbanites d’esquerra que estem escoltant a Madrid contra els agricultors és estúpid, injust i suïcida, perquè no diuen res sobre la nostra realitat i les nostres experiències. La quasi totalitat de les teories polítiques actuals pivoten sobre eixos com modernitat/tradició o urbà/rural, una divisòria inexistent al nostre país i la raó de la incompatibilitat manifesta amb el programa eco-tecnocràtic de SUMAR.
El paisatge i les tradicions, abans menyspreades com mer folklore, han de guanyar pes en la construcció de la nostra identitat política. Necessitem una cultura política de grup cohesionat, on ens preocupem de les nostres comunitats i el seu futur. Sense rebre ordres de fora, sense estar condicionats o mediatitzats per interessos aliens. La globalització és un projecte ultraindividualista que disgrega la societat i ara vivim una reacció comunitarista. Des de l’extrema dreta s’articula en un nacionalisme excloent, intolerant i carregat d’odi. Des del valencianisme podem construir un espai on les nostres pràctiques associatives, les nostres tradicions, vertebren les comunitats. Hem de fer-ho i hem de fer-ho de l’única forma possible i sincera: en valencià. Els castellanoparlants que ens odien mai no ens votaran malgrat que fem el discurs polític en castellà. Els qui no ens odien, saben que som sincers i compromesos si no no reneguem del nostre origen.
