El 17 de març passat, la historiadora Montserrat Rumbau va explicar a Twitter l’agressió verbal que aquell mateix dia havia sofert el seu fill, per part de la policia espanyola, a l’oficina que aquest cos té a Sant Cugat del Vallès. En dic oficina perquè no és ben bé una comissaria, és l’oficina destinada a l’expedició i renovació de carnets d’identitat i passaports, tràmit que, com sabem, no està transferit als Mossos d’Esquadra. Els fets que relata la senyora Rumbau són aquests:
- «A la comissaria de la Policia Nacional de Sant Cugat, avui [17/3/2022], a les 12 hores. El meu fill hi ha anat amb els seus fills i la seva parella de Chicago [també competent en llengua catalana], per fer-se DNI i passaports; parla en català, li diuen que no el parlen, demana si hi ha algú que el parli i un policia li agafa el passaport i li diu cridant: “¡Aquí pone España! ¡España! ¡Estamos en España! ¡Aquí se habla en español!” Ell li diu ja en castellà que faci el favor de comportar-se, que no té cap dret a tractar-lo com ho està fent. Demana parlar amb un superior; no hi és, li diuen, i el policia anant cridant. Quan ja marxen, els crida: “¡A la calle! ¡A la calle!” El meu fill respon: “No tenim perquè aguantar aquests tractes, aquesta prepotència i aquesta mala educació. De què aneu? Us sorprèn que vulguem marxar d’Espanya?” La resta de policies callats. L’altre cridant. Quanta paciència!»
És ben cert que aquesta agressió no té res d’excepcional, ans al contrari es repeteix dia rere dia a diferents llocs de Catalunya, i encara més arreu dels Països Catalans, en tots els àmbits: comissaries, aeroports, bars, hospitals… La premsa s’ha fet ressò sovint de metges que s’han negat a atendre un pacient perquè els parlava en català sense cap escrúpol d’estar violant els drets humans i el seu propi jurament hipocràtic. Però que el cas de Sant Cugat no sigui una excepció –altres persones han expressat haver patit idèntica discriminació en aquesta oficina– no li resta gravetat. És una agressió verbal de caràcter ultranacionalista, xenòfob i discriminador envers un ciutadà pel sol fet d’expressar-se en català a Catalunya. És a dir: un agent de l’autoritat, abusant de la seva posició estratègica per expedir documents obligatoris, escup sobre el ciutadà tota la seva bilis totalitària i l’escarneix públicament obligant-lo a deixar de parlar en català si és que vol fer el tràmit que l’ha dut a aquella dependència de l’Estat, un Estat que es proclama democràtic i respectuós amb els drets de les persones.
Tot abús de poder de la policia, tota agressió, sigui física o verbal, tot acte de racisme o xenofòbia per part seva, és un cas de doble gravetat, atès que prové d’un cos que té justament com a missió protegir la ciutadania d’aquestes xacres socials. Per tant, aprofitar-se de la necessitat ineludible d’un ciutadà de renovar el seu passaport per tal d’obligar-lo a parlar en espanyol és una agressió que no pot ser negligida. No hi ha res, absolutament res, que la justifiqui. Hom, des de la bona fe o des del cinisme podria adduir que el policia no entenia el català i és clar, pobret… Fals! Aquesta camàndula no serveix per diverses raons: la principal és que el policia que tramita carnets d’identitat i passaports és un funcionari de l’Estat, i és el funcionari qui té l’obligació de parlar la llengua del ciutadà i no pas el ciutadà la llengua del funcionari. És aquest, en la seva qualitat de funcionari públic, qui no pot al·legar desconeixement de la llengua pròpia del país on exerceix la seva feina. I és l’Estat qui té l’obligació de garantir aquest dret de la ciutadania mitjançant el requisit indefugible del seu personal de saber català. Més encara quan sabem que no és que el funcionari no entengui la llengua, sinó que la rebutja per odi ètnic.
N’hi ha prou de parar atenció en els ‘arguments’ amb què el policia exigia que el ciutadà li parlés en espanyol per veure que el problema no era la llengua, sinó la ideologia: “¡Aquí pone España! ¡Estamos en España! ¡Aquí se habla en español! ¡A la calle! ¡A la calle!”. És greu que es pugui ser policia espanyol amb aquest perfil que no superaria cap examen psicotècnic mínimament rigorós. Però tant de bo, si tot es reduís a un cas aïllat, a un incident circumstancial. Malauradament, sabem que no és així i que els mitjans de comunicació i la Plataforma per la Llengua reporten casos i més casos de discriminació en aquesta mateixa línia. Consegüentment, no s’hi val intentar banalitzar el cas, reduint-lo a un comportament individual. No estem parlant de la bugaderia de la cantonada, estem parlant d’una oficina de l’Estat atesa per funcionaris de l’Estat al servei de la ciutadania d’aquell Estat. Una oficina per la qual han de passar tots, absolutament tots els ciutadans. Apel·lo a la intel·ligència del lector perquè s’imagini com n’anirien de plens els diaris, ràdios i televisions espanyols si aquest cas s’hagués produït a l’inrevés, és a dir, si els Mossos d’Esquadra s’haguessin negat a atendre un ciutadà de parla espanyola tot escridassat-lo: “Som a Catalunya! Aquí es parla en català! Fora! Fora!”
Un element clau que demostra quina és la ideologia de l’oficina santcugatenca és la connivència de la resta de funcionaris amb l’energumen cridaner. No n’hi va haver cap que li reprovés el comportament o que, si més no, digués “ja l’atendré jo”. Silenci i connivència absoluta amb la vexació, cosa que en un cos policial és gravíssima, ja que la contemplació passiva d’una agressió, a més de violar el seu propi codi professional, els va convertir en còmplices, és a dir, en agressors passius.
Però tot respon a la mateixa lògica. Catalunya és una colònia d’Espanya i les forces armades espanyoles que s’hi han desplaçat no hi són per protegir els catalans, hi són per oprimir-los, per recordar-los que són un país ocupat contra el qual, al crit borbònic de “¡A por ellos!”, es pot exercir la violència amb total brutalitat i impunitat. A quins nivells d’agressió verbal no arribarà un Estat capaç d’agredir físicament un poble pel sol fet d’haver posat les urnes? Catalunya és una colònia i els seus nadius reben el tracte que tot imperi, per tronat i empobrit que sigui, com és el cas, dóna als pobles colonitzats. I quina és la solució, doncs? La rebel·lió amb totes les conseqüències, és clar. No n’hi ha cap més. Cap imperi s’autodissol empès per una colònia submisa que no està disposada a fer res per desestabilitzar-lo. Cap ni un!
9 
3 
