La dialèctica dels punys i les pistoles ha fet l’efecte desitjat: espantar els independentistes que semblaven (només ho semblaven) més indòmits per aconseguir segellar un acord. Un acord excel·lent des del punt de vista espanyol perquè no només és d’investidura, sinó un pacte d’estabilitat per a tota la legislatura, més del que s’esperava. És un triomf tan rotund que provoca la sospita que els avalots de carrer dels feixistes espanyols, moguts per aristòcrates i pistolers, podrien haver estat incitats per agents provocadors. Tots, suposo, excepte aquest horrible com inexplicable atemptat a Vidal-Quadras.
El govern ja tenia segur l’acord amb ERC, amb qui porta quatre anys del bracet, ja que, en el fons, comparteixen els plantejaments fonamentals sobre Espanya, la seva unitat i el seu futur. Tot amb el conte de l’independentisme “d’esquerres” que no és ni una cosa ni una altra. Per continuar amb la superxeria de la confrontació, havien escenificat un pacte que, per la forma, és un esperpent i, pel fons, una claudicació.
En la forma, ho firma Oriol Junqueras que, en tant que inhabilitat, no té cap càrrec oficial ni representa ningú, llevat que sigui la militància d’ERC, és a dir, la seva clientela que, per descomptat, ho aprova fervorosament, perquè en això li va el menjar. Del que es tracta és de fer-se veure a les negociacions i de passar per davant de l’MHP Aragonès que, en tota aquesta pel·lícula, ha quedat reduït a la condició d’extra i, per dissimular que no pinta res, se n’ha anat a una catequesi amb el Papa.
Pel que fa al fons, el pacte amb ERC intenta desactivar la força de les tres reivindicacions claus de l’independentisme: l’amnistia no és completa, el mediador es redueix a verificador i el referèndum validarà els acords a què les dues parts hagin arribat als seus subsegüents idil·lis, però no necessàriament la independència. És un acord presentat amb grans escarafalls, però a canvi de res, en la millor línia dels acords aconseguits per aquest Talleyrand de Santa Coloma de Gramenet, Rufián.
I el que ha signat l’MHP Puigdemont en nom de Junts en què es diferencia de l’altre? És històric, com es vanagloria el negociador espanyol, Santos Cerdán, i com reclamava Puigdemont? A parer meu és històric, precisament en què és de legislatura i, per això, vol garantir quatre anys més d’estabilitat al govern d’Espanya; a aquest govern, amb qui el president Puigdemont deia que no es podia negociar perquè era com negociar amb el masover i no amb el propietari de la finca.
Fa la impressió que el pacte s’ha signat només per la pruïja de no assemblar-se a ERC, perquè no hi ha grans diferències. L’única -i és d’agrair- és que Junts no menteix descaradament com fa ERC dient que hi ha acord, ja que aixeca acta que no n’hi ha i que les dues parts mantenen les seves posicions irreconciliables, probablement fins a la fi dels temps. Totes dues estan d’acord que, aparcant aquestes diferències sine die, es poden abordar altres assumptes de convivència, com l’abast de l’amnistia, el finançament i d’altres.
No sé si Junts ha calibrat l’abast del compromís d’estabilitat de legislatura que és pitjor que la claudicació d’ERC. A més a més, s’accepta una relativització de l’1-O. No sé com aconseguirà el president Puigdemont conservar la lleialtat dels independentistes que, desenganyats de l’estafa permanent d’ERC, confiaven que Junts mantingués la reivindicació independentista en tota la seva magnitud i no amb les fórmules de mumbo-jumbo amb què parlen normalment els republicans. Confiaven que Puigdemont forcés noves eleccions a Espanya que, entre altres coses, permetria a Junts derrotar, potser per sempre, ERC i que posaria de manifest que, sense l’acord complet de l’independentisme, Espanya és ingovernable. En canvi, el que s’ha signat és la salvació d’Espanya i, de retruc, d’ERC. La partitocràcia rules ok.
Suposo que Puigdemont pensa que no es podia fer res més, ateses les circumstàncies, i potser té raó, però no sé com administrarà la decepció i la indignació que produirà a l’independentisme i com contindrà el previsible augment de l’abstenció.
Si l’amnistia funciona (cosa tampoc segura) i Puigdemont pot tornar, tindrà poc més d’un any per evitar una rebel·lió dins de l’independentisme i un enfonsament dels dos partits anomenats independentistes a mans d’una barreja d’abstenció i algun altre partit independentista, com el de Sílvia Orriols.
