L’esfera pública catalana està envaïda i monopolitzada per la maquinària propagandística d’ERC. Hi ha càrrecs republicans parlant, discursejant, responent entrevistes una vegada i una altra als mitjans de comunicació i atacant els independentistes de JxC amb greuges de vella i nova factura, al mateix temps que es queixen de ser ells els atacats. Una legió de periodistes, comunicadors i tertulians piquen dia rere dia el ferro de l’opinió pública en favor de l’opció “independentista” republicana, lliscant tota mena de retrets sobre la “neoconvergència”, el 3% i la inevitable DIBA. Hi ha dirigents d’ERC al matí, tarda i nit als mitjans i, ara que, havent suspès les eleccions, tenen encara menys feina que abans (el que no vol dir que hagin cessat de cobrar), alguns fan “doblet” i parlen o es fan entrevistar dos o tres cops al dia només per reiterar insinuacions, atacs i menyspreus al president Puigdemont, els dirigents de JxC i l’independentisme de “dretes”.
No hi ha cap de setmana sense una entrevista amb Oriol Junqueras on aquest diu que no som prou per fer la independència, que ens cal ser la immensa majoria, quasi la unanimitat, i l’altra que mai ha renunciat a la via unilateral. Tot si val per tal d’esgarrapar vots. Els “intel·lectuals” del partit bombardegen la paciència col·lectiva amb refregits doctrinaris a “La Vanguardia” o “El Periódico”. És una sonsònia continua, sense aturador, que cerca convèncer per avorriment i fastig, gairebé una “neteja de cervell” de la població.
Un devessall d’articles de premsa, editorials dels mitjans “amics” (és a dir, subvencionats per ERC), informes d’experts, per avalar l’estratègia republicana de conservar el poder com sigui, jugant brut a dues o tres baralles, dient-se independentistes “pragmàtics”, contraris a l’independentisme “hiperventilat” i presumint, contra tota evidència, de ser gestors eficaços de l’autonomia, mentre arriba una independència per la qual no estan disposats a moure un dit perquè perdrien els seus privilegis d’administradors dels interessos dels espanyols.
L’allau de propaganda activa, permanent, d’aquest partit/secta, mobilitzat al voltant de les institucions on hi ha agents republicans com a titulars o infiltrats, posa desvergonyidament els recursos públics al servei de la política del partit. La publicitat que les conselleries d’ERC fan de la seva activitat, lluen el logotip del partit, com si l’agència de distribució de les vaccines no fos la Generalitat sinó ERC. Per això diu la seva propaganda que ERC “és més que un partit” i amb raó perquè és un partit i un modus vivendi dels militants i les seves famílies i amics, una empresa de col·locació de clients i una màquina de propaganda. Efectivament, vol ser més que un partit; vol ser un “partit d’Estat”, identificat amb les institucions públiques munyides pels “camarades”, o sigui, una mena de PRI mexicà.
Al mateix temps que el partit inunda Catalunya amb la seva propaganda, pagada amb diners públics, com el sou dels seus agents, aquests tenen també monopolitzats els mitjans públics de comunicació, farcits dels seus comissaris polítics i tancats a les opinions divergents que són censurades i els seus defensors vetats. TV3 i Catalunya Ràdio són dos aparells d’agitació i propaganda a favor d’ERC amb “periodistes” pagats amb diners públics però al servei del partit. Dos aparells on es persegueix i se censura qualsevol forma de crítica. Si de sempre s’ha dit a Catalunya que el més semblant a un espanyol de dretes és un d’esquerres, a hora d’ara es pot dir que el més semblant al NO-DO de Franco és el NO-DO de TV3 controlada per ERC.
Aquest panorama orwellià de manipulació, assetjament i terror psicològic dels discrepants té una única finalitat: acabar amb l’independentisme definitivament d’acord amb els seus amics “d’esquerra” espanyols, per cert, tan d’esquerres com ells. L’objectiu, alliberar-se d’una mena de trastorn bipolar que pateixen els republicans que els força a dir-se independentistes per enganyar a la gent quan el seu esperit és arreladament espanyol, sigui el de Junqueras (que ama Espanya), Rufián (que no vol perdre els arrels de la “cultura” espanyola), Tardà (que comparteix el 80% amb el seu veí de C’s), Aragonès el pragmàtic o Sabrià, “l’aliat” del president Torra, al que va lliurar als tribunals espanyols. Terminar amb aquest malson de la independència que ha pres el cor de la gent a Catalunya i que ERC va defensar sense creure-ne-hi, a l’inici de la “novena onada”, quan tothom pensava que no es podria assolir mai. Però vet aquí que, com l’hidra, la independència va créixer, va mostrar diversos caparrons mortals i va convertir-se en una probabilitat molt certa. Això no ho poden consentir els colons espanyols i molt menys els seus aliats republicans a Catalunya, que es juguen el seu modus vivendi.
Com que les eleccions convocades pel 14-F semblaven esdevenir un referèndum entre el “sí” a la independència unilateral de JxC i el “no” de tota la resta, inclosa ERC i, a més a més, hi estava clar que les guanyaria JxC, llista del president Puigdemont, els republicans van donar un cop partitocràtic i, pretextant un risc sanitari que ells mateixos fessin créixer amb una barreja de mala fe i incompetència, van suspendre les eleccions com fan a les repúbliques bananeres els minidictadors que, com Pere Aragonès, volen perpetuar-se al poder contra la voluntat dels seus conciutadans.
El més estrany d’aquesta decisió autoritària d’arrels feixistes és que hagi tingut el suport de l’independentisme de debò. Amb la seva complicitat amb els colpistes d’ERC, JxC mostra estar al seu costat i d’una manera suïcida. A banda de suprimir unes eleccions que els republicans sabien que perdrien guanyen temps per permetre als “tribunals” espanyols inhabilitar a la Laura Borràs, candidata que fa nosa a ERC i hi ha l’esperança que, mitjançant un indult, els botxins espanyols deixin en llibertat a l’Oriol Junqueras perquè pugui acabar la seva tasca d’acabar amb l’independentisme.
336 
436 
