La inconsistència dels partits independentistes ha fet aflorar un instint antipolític, inspirat pel desig de castigar-los i concretat en l’abstencionisme. I el primer episodi el vam tenir en les passades eleccions del 28 de maig, quan centenars de milers d’electors van decidir quedar-se a casa o emetre un vot protesta en forma de papereta blanca o nul·la. Els efectes han estat més simbòlics que pràctics. Més enllà d’una tímida remodelació d’un govern en minoria, les disputes caïnites per l’hegemonia persisteixen com si no hagués passat res, i el resultat és que en ciutats importants, l’aparell de l’Estat ha pres ajuntaments estratègics i s’ha vantat d’aquestes operacions d’ètica tan discutible com la que va organitzar el trio Collboni-Colau-Cirera al cap i casal.
No és cap secret que, des de molt abans del Primer d’Octubre, hi ha una guerra bruta en contra del nostre país. Molt especialment, es tracta d’una guerra psicològica, que busca la divisió interna i la desmoralització del país. El principal desafiament per a la continuïtat d’un règim del 78 que representa la continuïtat del franquisme per mitjans suposadament democràtics, continua essent Catalunya, com l’autodeterminació de les repúbliques soviètiques va acabar amb el poder rus a finals del segle passat. Una guerra psicològica que comporta el qüestionament quotidià de la nostra identitat, la normalització de la repressió i la idea estesa que constituïm un col·lectiu inferioritzat, al qual es pretén anorrear lingüísticament, culturalment, políticament. I especialment l’independentisme, una resposta lògica davant tota dominació colonial, implica un tractament com a heretges i l’ús del llarg repertori de la infàmia típica dels imperis opressors que mereixen el seu desmantellament.
El panorama és complex, i servidor de vostès no té cap idea genial ni solució màgica davant d’un moment crític. L’independentisme potser s’ha tornat massa dependent de l’exili, i potser una mica massa addicte a certs missatges derrotistes, que posen de relleu certs èxits en la tàctica estatal de desmoralització. Ara bé, no descobriré Amèrica si considero que en les circumstàncies actuals cal aplicar virtuts com la paciència, la capacitat d’anàlisi, la visió, l’organització i un punt de disciplina que no aniria del tot malament. La lluita és tan llarga com atractiu és el premi: deslliurar-nos d’un estat tòxic i poder fer una vida normal, sense que et qüestionin cada dia què has de dir, pensar o fer.
L’avançament electoral sobrevingut, convocat per l’actual president espanyol, admet moltes lectures. Ara bé, coneixent el personatge resulta ben obvi que es tracta d’una hàbil maniobra per minimitzar els riscos electorals en una situació demoscòpica difícil, ha servit per neutralitzar qualsevol moviment per part de l’independentisme (sense temps per articular llistes alternatives als partits) o de desfer-se d’un aliat incòmode (Podemos) i habilitar un soci més fiable (Sumar).
Obro parèntesi: des d’una perspectiva de racionalitat objectiva costa d’entendre que la majoria d’enquestes atorguin la victòria a PP-Vox, tenint en compte que els indicadors econòmics i polítics, i algunes mesures socials (especialment destacables les liderades per la ministra Díaz) han demostrat ser intel·ligents i eficaces. En un moment de pandèmia en què calien polítiques expansives, aplicar el programa de PP-Vox hauria acabat en una catàstrofe similar a les residències de gent gran de la Comunitat de Madrid governada per Ayuso. Els nivells de desocupació se situen en mínims històrics, l’increment del salari mínim, no només no ha tingut efectes en l’atur ni en la inflació, sinó al contrari, han permès un plus de creixement econòmic perquè ha abocat més diners a l’economia productiva. Els indults, el putaramonetisme i el xantatge judicial han permès donar la sensació de neutralització del desafiament independentista. I… malgrat tot, un corrupte PP i un aventurisme trumpista-falangista anomenat Vox tenen oportunitat de governar amb probabilitat superior al 50%? Cert és que bona part de la disputa guerracivilista espanyola té a veure amb un context europeu delicat, en què les desigualtats creixents d’ençà aquest segle ha tensionat les societats europees, s’ha desfermat batalles culturals estèrils atiades des de l’esquerra, i un cert reaccionarisme fonamentat en polítiques identitàries des de les dretes. Per descomptat, hi ha hagut problemes de primer ordre, com ara la immigració, en què s’han evitat debats i ens esclaten a la cara (Orriols) o s’ha fet tot el possible per amagar sota l’estora temes essencials com la seguretat (Albiol), a banda d’errors greus en àmbits com l’educació (amb una LOMLOE doctrinària). I tot això, quan ja ningú no planteja alternatives al capitalisme neoliberal, ha substituït la distribució material per una mena de guerra de religions permanent. Tanco parèntesi.
Tornem a l’abstencionisme, la gran temptació en aquestes eleccions estivals en plena canícula, quan la calor fa disparar l’animositat de la gent. Els independentistes frustrats ja han encetat la seva campanya, amb l’argument que cal fer un correctiu als partits per tal que reaccionin. També, de manera poc subtil, hi ha el principi de “a mesura que les coses vagin pitjor” (i a fe que un govern de la ultradreta postfranquista i els seus aliats més extrems dibuixaria un panorama més que perillós), millor per a l’independentisme. Com a historiador puc certificar que aquesta és una mala pensada, perquè es podria penetrar en un infern polític que no aportaria res de bo i que no garanteix –ans al contrari– una reacció ciutadana democràtica. En qualsevol cas, l’abstencionisme sol ser un mal negoci, perquè a banda de ser un fill de pare desconegut (no és fàcil d’interpretar el sentit del silenci), és gairebé sempre ineficaç. A la pràctica, els 48 escons que tria Catalunya a les generals (un de cada set) acaben essent decisius per a la composició del Parlament, i solen decidir (ho han fet des de les eleccions de 2004) qui ocupa la presidència. Les eleccions posteriors a l’11 -M (l’atemptat gihadista que Acebes va atribuir falsament a ETA) van apartar el postfranquisme del PP de la presidència en una d’aquelles operacions que no ens han perdonat mai i que alimenta l’hostilitat de l’aznarisme. L’abstencionisme generalitzat atorgaria una victòria assegurada del postfranquisme bicèfal PPVox, que seria presentada com a una derrota absoluta de l’independentisme com a part d’aquesta guerra psicològica i de desgast contra el nostre país, que aprofundiria en aquesta espiral de depressió col·lectiva del republicanisme. Votar d’una manera decent (per sobre del 75%) donaria certes oportunitats d’assegurar un govern del PSOE amb les seves comparses. Cap gran meravella, per descomptat, encara que també un missatge que Catalunya espatlla el guió del nacionalisme espanyol cañí, i de continuar donant disgustos als qui munten reunions espiritistes al Valle de los Caídos. Un govern del PSOE, com ja sabem, no resulta cap meravella, ni suposarà cap avenç ni en la independència, ni tan sols en una mínima descentralització administrativa, perquè és obvi que els cors i les ànimes d’un partit monàrquic farcit de barons (i cacics) territorials està indefectiblement contaminat d’espanyolisme banal. Ara bé, l’independentisme manté una guerra llarga en la qual no es pot permetre cedir ni un pam de terreny. I l’espectacle de dissabte passat a l’Ajuntament de Barcelona hauria de ser prou alliçonador, com també les urpes de Vox a les polítiques de valencians i illencs.
La necessària alternativa independentista pot contemplar diversos escenaris. És obvi que cal recanviar uns dirigents que han mostrat una ostensible manca de competència i coratge. Ara bé, fer caure les cúpules i influir en l’evolució interna requereix temps, paciència, constància i intel·ligència. No votar-los accentuaria més el resistencialisme que la necessitat de canvi. Potser perquè és obvi que hi pot haver alternatives, com ara llistes cíviques que representin una amenaça, especialment en els comicis del 2025 (o potser abans). El vot, en les democràcies modernes, té un poder limitat (i quan aquest és decisiu, com en l’1-O, l’establishment no dubta a prohibir-lo). Ara bé, qualsevol poder, per modest que sigui, cal fer-lo servir. I en aquest sentit, cal fer tot el possible per perjudicar el Règim del 78. Cal ser present, donar senyals de vida intel·ligent en l’erm democràtic que representa l’Espanya monàrquica i la Catalunya republicana. I ànims (permeti’m el barbarisme) de “liar-la”. Com assenyalava Vicent Partal en una sèrie d’articles aquesta setmana, el nostre és un independentisme caòtic. Què hi farem! El nostre també és un país de tendència desendreçada. I el vot té més capacitat d’incomodar el poder que l’abstenció. Servidor de vostès no ha mancat a cap cita electoral des de 1984. Com la majoria, he estat decebut, m’he sentit traït, o m’he pogut sentir mitjanament satisfet. I no penso mancar a aquesta tradició personal.
60
3
