Hi ha una dada que ja no sorprèn gaire: només el 32,5% dels habitants dels territoris de parla catalana l’utilitza habitualment. Ara us faig a mans unes altres que són menys conegudes. La Llei del Cinema de Catalunya, aprovada pel tripartit l’any 2010, al seu article 18 deia que les empreses exhibidores tenien l’obligació d’exhibir almenys un 50% de projeccions en català. Parlo en passat perquè l’any 2017 el Tribunal Constitucional (sentència 89/2017) va rebaixar aquest percentatge al 25%. Això fa enfadar, oi? Doncs bé, tant de bo fos el 25%: el 2018 el percentatge de pel·lícules en català als cinemes era d’un 2,1%. La llei no es compleix.
Aquesta mateixa llei obliga les empreses distribuïdores a garantir que les pel·lícules que s’han estrenat als cinemes doblades o subtitulades en català s’han de distribuir a la resta de canals de difusió. Això tampoc es compleix. De les 2.000 pel·lícules i sèries que hi ha a Netflix, a finals del 2019 només quatre estaven disponibles en català.
La llei s’incompleix i no sentireu ni un mot dels suposats constitucionalistes. Sembla que una llei que protegeix el català es pot incomplir amb total tranquil·litat. Però curiosament, i potser més tràgic encara, és que tampoc sentirem gaire soroll per part dels partits que van aprovar la llei, ni per part del Govern que l’hauria de fer complir. On és la confrontació intel·ligent d’uns? On és la gestió assenyada dels altres? On és el catalanisme popular d’aquells?
He fet una petita prova i he preguntat a gent del meu cercle què sabien de la Llei del Cinema. Ho he preguntat a gent que llegeix les notícies, que fa servir xarxes socials i, fins i tot, a una persona que ha estat diputat. El que m’he trobat són respostes vagues, algun record (“era una cosa del tripartit, oi?”) i, en general, desconeixement. Òbviament ningú em va saber dir què diu l’article 18 d’aquesta llei. Tot el que acabo d’explicar és el reflex i resultat d’anys en els quals per alguna raó molt difícil d’entendre, el poder autonòmic català, ha renunciat en gran manera a defensar la llengua catalana com es mereix. O pitjor: que aquest poder autonòmic és incapaç de defensar res.
Jo crec que, més aviat, és la segona opció. De totes maneres, la campanya llançada per la Plataforma per la Llengua, en col·laboració amb l’Acadèmia del Cinema i el Clúster Audiovisual de Catalunya (reconec que no tenia ni idea que això últim existís) és necessària: per un Decàleg de Mesures per l’Audiovisual a Catalunya. La idea és, segons els impulsors de la campanya “que els partits i agents polítics del país assumeixin una sèrie de mesures per situar la nostra indústria audiovisual i la nostra cultura al lloc que li correspon”.
Sembla mentida que en ple 2021 s’hagi de demanar una cosa així. Us imagineu que als Estats Units calgués que algú es mobilitzés per convèncer polítics sobre la importància de Hollywood? Doncs això. Però si s’ha de fer, es fa. La idea és que els partits que es presenten a les eleccions es comprometin. Manifesto el meu escepticisme. Per sort, la campanya també està oberta a la ciutadania en general, que pot signar a favor del decàleg en aquest enllaç: mesaudiovisual.cat/decaleg/#signar. Potser, si signa prou gent, algú als partits mouen el cul.
109 
175 
