Hi ha gent, a la política catalana, que el mes d’octubre se’ls farà molt llarg. Hauran de posar cara de pòquer moltes vegades. Hauran de treure pit, proclamar-se victoriosos en l’heroica lluita contra el pèrfid estat castellà, exhibir les ferides de guerra… i sobretot, sobretot, no explicar res que els pugui comprometre. Ho poden fer tot, menys dir la veritat sobre el que va passar i el que van deixar que passés perquè ni sabien què fer ni estaven disposats a fer el que calia fer.
Són els nostres zombis. I no volen ni poden acceptar que no se’ls creu ningú.
Amb les tristes cerimònies de commemoració de l’1 i el 3 d’octubre ja els hem vist com ànimes en pena, deambulant pels diaris, les teles, les xarxes, els actes més o menys oficials o polítics. Volen seguir al peu del canó. Es creuen amb mèrits més que suficients, amb tot el dret del món, per manar, tallar el bacallà i remenar les cireres fins al dia del judici final, però cap al tard, quan ja es faci fosc…
No es poden imaginar una Catalunya sense ells. Ni es poden imaginar a ells mateixos sense potinejar Catalunya com si fos una sèrie de finques particulars, més o menys delimitades, que els permeten repartir-se engrunetes de poder, engrunotes de pasta i reverències més o menys evidents als veritables amos del cortijo, que són els que reparteixen joc, permisos, amnisties i clatellades.
A vegades sap greu veure’ls tan perduts.
Si us els trobeu, tracteu-los amb delicadesa i sobretot, sobretot, no els digueu que són zombis. Ni que el seu temps ha passat. I molt menys que el país que creien que era seu ja no existeix. I encara menys, sobretot, que la seva comèdia ja no se l’empassa ningú.
A vegades parlen de presentar-se a eleccions, de ser presidents de tal o tal altra cosa, de posar aquest o treure l’altre, de fer que a Madrid s’agenollin i paguin per anticipat, de jugades mestres, d’estratègies, de causes judicials… No patiu, penseu que si ets un zombi, no saps que aquestes coses ja no tenen cap mena de sentit, que són un teatre que només us creieu tu i els que depenen de tu per progressar.
Cal deixar-los dir i fer, però al mateix temps actuar com si ja no existissin.
No és que siguin mala gent, però són un perill: això dels zombis és contagiós. Si fossin només un grapat de líders polítics visionaris (i tramposos) i la seva cort d’aduladors (i tramposos), més els venuts, els traïdors i altres espècies d’alt risc, podríem permetre’ns deixar-los fer, ignorar-los. Però per desgràcia en quatre dies podem tenir un país sencer de zombis, una mena de Catalunya-Z, descontrolada, plena de gent que viu en un país de fantasia, quan en realitat ens està caient a trossos cada dia més grossos.
Del que es tracta, en resum, és de fer veure que els escoltem o fins i tot que ens els creiem, que no podem viure sense ells, que necessitem que ens il·luminin fins a la fi dels temps, però anar fent la nostra i allunyar-nos. Millor que ens ho traguem del cap: ni demanaran perdó, ni diran la veritat, ni reconeixeran els errors, ni admetran les mentides, ni deixaran via lliure sense més ni més, fent això que tant els agrada descriure patèticament com “un pas al costat”.
El que cal fer és marxar, com més aviat, millor. D’Espanya? Sí, clar, o millor que marxi Espanya de Catalunya. Però abans hem de marxar de la Catalunya-Z dels zombis, si volem que no ens segrestin i no ens entabanin ni un dia més. Com es fa això? Potser el millor és que cadascú ho faci a la seva manera, silenciosament… Fins que un bon dia es llevin i descobreixin que el país se n’ha anat, que ells són zombis, que s’han quedat sols i que ja no els permetem que hipotequin més el futur.
O això o el que ens espera és l’apocalipsi zombi, on bàsicament ens tocarà fer de carn picada.
