Als del PSC els agrada dir que són el “govern alternatiu”. Es veuen com el que els britànics anomenen el ‘shadow cabinet’, el govern a l’ombra. Rebutgen, però, això de l’ombra. Per un atavisme animista, els espanyols atribueixen subjectivitat a l’ombra i parlen de “mala ombra”, per exemple, el “fantasma de mala ombra” del Juan de Mairena, de Machado.
Ningú no vol estar a l’ombra i el poder, menys que ningú. El poder és exhibicionista. L’encanta lluir-se, fer-se veure, fer-se sentir en tots els sentits de sentir. Els anomenats “poders en l’ombra” mai hi són, a l’ombra i no fan una altra cosa que palesar-se, com es dedueix de l’expressió “poders fàctics”. No hi ha res més visible que els fets. Per això els socialistes es diuen govern alternatiu, no a l’ombra; ans al contrari, es volen ben bé al prosceni, ben bé a la llum perquè el que cerquen és projectar la seva ombra sobre el govern present i absent al mateix temps de la pomposa Generalitat republicana.
L’altra ombra que es projecta sobre el govern del MHP Aragonès, ombra desmesurada, gairebé grotesca, com la d’un ciclop de l’antiguitat, és la del president del seu partit, sublimat per un poetastre de la seva quadra com l’estel de la tramuntana. És el que tots els mitjans tenen com referència, a la vora del qual tota la resta es difumina, s’afebleix, s’endinsa en les ombres de la irrellevància. El que defineix la política del govern, per al govern i sense el govern, el líder carismàtic que, com Enric de York a la guerra de les dues roses, va sortir de la presó per asseure-se’n al tron; va sortir de l’ombra per ocupar tota la pantalla a tots els espais mediàtics, relegant el seu escolanet a les tenebres de les bambolines.
Res d’estrany, doncs, que quan el president del govern fa un pas endavant, cercant la llum, camina a les palpentes, envoltat per la densa i doble ombra del govern alternatiu socialista i el seu líder republicà, els quals li roben la seva. És un govern sense ombra pròpia, el de Pere el “desombrat” o Pere sense ombra, cosa que té conseqüències dolentes. Es veu a la història d’un altre Pere, Peter Schlehmihl, d’Adalbert von Chamisso, l’home que va vendre la seva ombra al diable, una espècie de Faust, on l’ombra és una metàfora de l’ànima. De forma que el nostre Pere el “desombrat” és, en realitat, Pere el desanimat per haver venut la seva ànima pressupostària al partit socialista i la ideològica al guru del seu partit, amb el càlcul minimalista de mantenir-se al poder, encara que sigui a l’ombra dels altres dos.
L’home tracta de guanyar visibilitat. Per això ha triat tres nous consellers de fora del seu partit, per assegurar-se llur lleialtat personal, cosa que no es pot garantir si els triats són del partit. I no acaba de reeixir. Com l’heroi de Von Chamisso, Pere el “desombrat” es troba a una situació socialment molt incòmoda, fins i tot, impossible. Tothom li fa el buit perquè ningú no se’n refia de qui no té ombra, tot com tampoc hom no es refia de qui no projecta imatge al mirall. La gent l’escridassa al carrer i els seus aliats li donen l’esquena o li posen condicions severes.
El govern de la Generalitat és un govern sense ombra a l’ombra dels altres dos poders, el de l’estat espanyol mitjançant el partit socialista i el del partit republicà, mitjançant el seu líder venerat. El primer vol substituir el partit republicà a la Generalitat tot deixant-li sobreviure fins a les eleccions legislatives espanyoles; el segon vol substituir només el president de la Generalitat pel del partit, tot deixant-li sobreviure fins que el líder estel·lar es trobi en condicions penals de presentar-se-hi. Tots dos coincideixen en mantenir la Generalitat com a poder interí.
Les xarxes, que trenquen la foscor d’un poder ombrívol amb el llamp de les hemeroteques, recorden que Pere el “desombrat” havia promès culminar la independència. Eren feliços dies de triomfs electorals, quan l’única ombra que s’albirava era “l’ombra de les noies en flor”; dies de vi i roses, com diuen els cinèfils. Ni tan sols se’l va recordar que és totalment impossible culminar allò que no s’hi ha engegat.
Arribat el moment, els dos poders reals i visibles, a l’ombra dels quals vegeta el govern sense ombra, van convertir la Generalitat en un joc d’ombres xineses.
10
14
