La publicació al BOE -la bíblia del preconstitucionalisme, el constitucionalisme i el postconstitucionalisme- de la Llei d’Amnistia ha sacsejat el vesper. Fa temps que l’exèrcit -la cúpula de l’exèrcit- no es remou. Els militars espanyols fa anys que es van graduar en escacs i saben quan no cal moure fitxa. El soroll d’avui dia no és de sabres. No cal. És de budells. Budells judicials, polítics i sarsuelers. El vesper que s’ha destarotat amb l’entrada en vigor de l’amnistia és justament, indecentment, el que l’ha d’aplicar. Ses senyories han encetat un rosari de tanmateixos perquè els enemics d’Espanya abandonen tota esperança. El Alcázar no se rinde.
Els PSOE els ha llançat la bengala i ells han mamprès a disparar. Ben segur que qui més s’esperava l’escama era Pedro Sánchez. Potser ara hauria de publicar la tercera epístola als gàlates. El president del govern espanyol també fa temps que va descobrir que el deep state no és ell. La profunda mala llet que supuren jutges, magistrats i fiscals és l’estat profund de debò. Quan Sánchez va pactar amb Esquerra i després amb Junts la llei d’amnistia ja sabia que estava empedrant el camí de l’infern de vanes intencions. És a dir, que els estava enredant. Jutges i fiscals s’han afanyat a fer-ne ostentació.
El viacrucis de Carles Puigdemont, Antoni Comín, i Lluís Puig s’allargarà fins que ses senyories es puguen pentinar la planta dels peus. Tampoc Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa se n’escaparan. Si el president d’Esquerra Republicana feia comptes de presentar-se a les pròximes eleccions, en el cas que el seu partit es decante per no investir Salvador Illa, no cal que s’afanye per fer-se fotos noves. Amb les de suport al candidat que han anat publicant fins ara ja en tindrà prou.
Els fiscals encarregats de la causa general contra l’independentisme han publicat un document en què acusen els líders polítics de la revolta popular d’haver prevaricat amb intencions d’enriquir-se personalment, que és un dels supòsits que la llei exclou. Si Junts es pensava que amb la negociació més exigent blindava l’amnistia ara ja se sap que els qui tenen blindat el morro i la barra eren els jutges i els fiscals. Els jutges pregunten i els fiscals responen. Ací insídia i allà guerra. I Isabel Díaz Ayuso es passeja pel carrer d’Alcalà carregada de flors i de munició per a ses senyories.
Els més optimistes -criatures!- demanaven paciència quan es va aprovar la llei perquè es fa llarg esperar. Paciència vol dir que Junqueras, Romeva, Turull i Bassa seran habilitats quan caduque la inhabilitació que els van prescriure els jutges. Quant a Puigdemont, Comín i Puig, la setmana que ve poden temptar la sort, però la sort fa cara de pomes agres i de cartes marcades.
El PSC i els Comuns sumen quaranta-vuit diputats. Quaranta vuit diputats són 48 diputats. Junts, Esquerra i la CUP en sumen cinquanta-nou. Segons Salvador Illa “la voluntat popular” l’afavoreix, però l’aritmètica beneficia els tres partits independentistes, com s’ha pogut comprovar amb la votació de la mesa del Parlament. Ni amb quaranta-vuit ni amb cinquanta-nou n’hi ha prou per a la investidura presidencial. Encara menys per a assegurar-se una legislatura estable.
Hi ha una gent -periodistes, columnistes, contertulians, analistes i rondallistes- que demanen a Esquerra que “amplie el focus”. Només per aquesta expressió els haurien d’embrear. Que no tanque “la finestra d’oportunitat” -embrear i enllardonar- perquè “la majoria de progrés” que a Madrid ha frenat al PP i Vox allargue legislatura. Exigeixen -no demanen, perquè aquesta gent no demana mai- que Esquerra facilite la investidura d’Illa. Exigir és gratis. Debades, en diuen a València. Perquè quaranta-vuit siguen seixanta-vuit el dia del ple de la investidura podrien ocupar el Parlament jutges i fiscals, i votar. Que voten ells. Només els manca això per furtar tot el poder al legislatiu.
