Sidi Ifni era un enclavament espanyol envoltat de territori marroquí que l’Espanya de l’època considerava una província d’ultramar, negant-ne la condició de colònia amb tota la convicció i retòrica habitual referent a l’espanyolitat. Formava part “indissoluble” d’Espanya i els ifneños tenien un DNI i veien circular vehicles amb el distintiu provincial IF a la matrícula. El 10 de gener del 58 el BOE publicava, solemnement, que “Los Territorios del África Occidental Española se hallan integrados por dos provincias, denominadas Ifni y Sahara Español“. Però tanta espanyolitat impostada no va evitar que Muhàmmad V, l’avi del rei actual, ataqués la colònia amb guerrillers suposadament fora del seu control. Espanya en deia “bandoleros“, mentre es referia constantment a la “tradicional amistat” hispano-marroquina. Van marxar d’allà el 1969 deixant-hi 300 morts, la immensa majoria soldats de lleva. Aquells DNI’s no es van renovar mai més.
La jugada es va repetir al Sahara, ja per Hassan II, fill de l’anterior. Més retòrica d’unitat indissoluble de la província i més matrícules espanyoles amb SH. Allà el mètode per expulsar els espanyols va ser més innovador, amb una suposada iniciativa civil, la Marxa Verda, que va travessar la frontera espanyola. Espanya sempre va parlar de “manifestants” i “activistes”, evitant, un cop més, acusar el rei del Marroc de res. El Marroc no va disparar ni un tret, però tenia el suport dels Estats Units, determinació geopolítica i diners per subornar els jerarques franquistes. El febrer del 76 Espanya va abaixar l’última bandera. Aquells altres DNI’s tampoc no es van renovar mai més.
Ara és el net, Muhàmmad VI, qui manega les crisis territorials amb Espanya. L’actual govern espanyol tampoc no li retreu res i parla de “màfies” clandestines que contrasten amb l’actitud amistosa del govern marroquí. Caiguts Sidi Ifni i el Sahara, avui el punt calent és Ceuta. Crida l’atenció que l’actitud de negació del conflicte sigui exactament la mateixa. I, de fet, els nervis de Madrid fan deduir que tenen una por fonamentada que el resultat de la crisi de Ceuta acabi essent el de sempre. De moment, els DNI’s es renoven, però no hi ha ningú al món que hi posi la mà al foc.
La idea recurrent -i explícita- a diversos mitjans de la dreta madrilenya és que “si nos quitan Ceuta i Melilla, cuánto tiempo podremos mantener Cataluña o el País Vasco“, amb un pànic atàvic a ser abandonats pels Estats Units. Tot plegat, una variant llunyana de la crisi del 1898, amb la pèrdua de Cuba i Filipines. Una debacle que va ser entesa i utilitzada pel catalanisme amb una gran intel·ligència política, convertint-se en la força social més important i decisiva del país. En fi, que la història dona pistes per als qui les volen fer servir.
