Només faltava aquesta: opinadors i polítics constitucionalistes dient que el relat independentista ha esborrat el 6 i 7 de setembre del 2017, per un tema de “vergonya”. Fins i tot algun d’ells ha afegit que Rajoy va badar, que aquests eren els dies per aplicar el 155 i suspendre l’autonomia, en lloc d’esperar a la declaració d’independència, i que a més van ser “els dies més tristos de la seva vida” com a ciutadans. Hi afegeixen que en privat molts independentistes diuen que va ser un error, i que es van trepitjar els drets de l’oposició, i que es van vulnerar articles del reglament, i que va ser un cop a la democràcia.
Bé, m’ho he estat revisant punt per punt i a mi no m’entra cap d’aquests arguments. Per mi 6 i 7 de setembre formen part del relat, i tant que sí, per tres raons: perquè què són el primer acte institucional que va apostar decididament per una autodeterminació formal; Perquè, malgrat ser lleis derogades de forma immediata pel Tribunal Constitucional, suposen el marc polític que fa possible l’1 d’octubre des del vessant parlamentari; I tercera, també important: perquè si els posa tan nerviosos i hi posen tant de dramatisme, és perquè era exactament l’única via per a sacsejar el sistema i fer possible el referèndum.
Punt u: sobre l’incompliment del reglament del Parlament. No hi veig cap article vulnerat. Assenyalin-me’l, si us plau. Si el Tribunal Constitucional va derogar aquells acords aprovats va ser en funció de les prohibicions expresses que hi va llençar, però en cap cas no va argumentar cap vulneració reglamentària. Bàsicament, perquè no n’hi va haver. Es van permetre els torns de paraula (fins a extrems quasi excessius), es van seguir els tràmits, es van fer votacions després d’escoltar pacientment totes les intervencions, i encara que la Generalitat no tingués competència en referèndums sí que té competència per a obrir debats i aprovar lleis: és després que es consideren inconstitucionals o no (o així succeïa en l’era pre-histèrica).
Sí, es va fer per un procediment de lectura única i d’urgència, però aquests procediments també són legals: de fet, era l’única manera de fer-ho sense que els buròcrates impedissin el debat (i la votació) amb pretextos de buròcrata. I sí, els informes dels lletrats eren preceptius però no vinculants. Reglamentàriament impecable, doncs. Hi ha algú que, davant la impossibilitat de trobar cap vulneració de cap article del reglament, invoca l’article 222 de l’Estatut, referent a la majoria de 2/3 necessària per a la seva reforma. L’argument es basa en la següent lògica: si per a reformar l’Estatut cal 2/3, quina majoria no caldria per a fer un referèndum i muntar un Estat?
La resposta és poc més que una majoria absoluta, i en concret el 50% dels vots totals: o com a mínim això és el que succeeix a Escòcia, que ha anunciat la celebració d’un referèndum el 2023 comptant exactament amb 72 diputats de 129 (molt menys que dos terços) i un 50% dels vots (l’any 2007, on Alex Salmond va proposar el primer referèndum, aquesta majoria ni tan sols arribava al 50%). I això sense que calgui majories qualificades, ni per a reformar cap norma ni per a convocar cap consulta, perquè a Escòcia i al Regne Unit una simple llei pot modificar tot el sistema i sobretot cap Tribunal por intervenir en aquelles qüestions que, simplement, no apareixen explícitament regulades o repartides competencialment (com pot ser la celebració d’un referèndum d’autodeterminació). I davant d’això evidentment es dirà que Espanya no és el Regne Unit i que Catalunya no és Escòcia, que ens hem de fixar en el nostre ordinament jurídic i no en cap d’aliè. D’acord, fixem-nos-hi: a l’Estatut de Catalunya no hi ha cap disposició que parli de majories qualificades per a convocar un referèndum d’autodeterminació. Tampoc no n’hi ha cap que doti la Generalitat d’aquesta competència, òbviament, i aquí és on es va acollir el Tribunal Constitucional per derogar les lleis de desconnexió, però en cap cas no es va referir a majores qualificades ni desqualificades. Perquè no està regulat, òbviament. Perquè hi ha un buit legal. I, quan hi ha un buit, no hi ha res a jutjar i la natura fa el seu curs.
El sentit comú. D’acord, parlem del sentit comú, ja que Marta Pascal (un referent el lideratges exitosos) diu que aquells dies vam desconnectar del sentit comú. És el que dèiem: si per reformar l’Estatut cal una majoria de 2/3, com podem pretendre no imposar-la (més ben dit, autoimposar-nos-la) per a convertir Catalunya en un estat independent? Bé, això del sentit comú és molt opinable: jo prefereixo mil vegades el sentit comú del sistema escocès, que diu que si la majoria ho vol, caldrà votar-ho. Per cert: sense gaire escarafalls ni autoflagelacions del sector pro-britànic. Ho voten i que guanyi el millor. Posats a parlar del sentit comú: és de sentit comú que qualsevol rerforma de l’Estatut, encara que sigui per majoria del 99% del Parlament, hagi de passar pel sedàs d’una Constitució rígida, encarcarada, antiquada i al damunt interpretada per un tribunal parcial? És de sentit comú, pretendre que després de 40 anys els catalans (pensin com pensin) s’hagin de conformar amb una foto fixa inamovible que no els permet decidir si es queden o no es queden dins la gàbia d’acer rovellat? És de sentit comú, empresonar líders cívics i polítics per una inventada “violència atmosfèrica” que “justifica” l’aplicació de figures delictives de fa dos segles? És de sentit comú, apallissar la gent que surt a votar perquè no ha tingut cap altra alternativa per a manifestar la seva voluntat de decidir el futur col·lectiu? Un moment, que ara parlarem de l’altre 50% de la població catalana. Abans, una última pregunta: és de sentit comú, no considerar la possibilitat de cedir aquesta competència refrendària quan es té un 50% de la població catalana a favor de la independència i un 80% (ni que fos un 60%) a favor de votar-ho? És més de sentit comú impedir-ho costi el que costi, peti qui peti i pesi a qui pesi?
I ara vaig a per l’altre 50%: segur que el 6 i el 7 de setembre no van ser agradables per a vosaltres. Ho entenc. Són incòmodes, tenen defectes, aprofiten buits legals i eines parlamentàries molt extraordinàries, tenen un punt forçat molt evident. Lleig, amarg, malaurat. Però creieu que una majoria parlamentària arriba a aquest extrem si no és que realment no ha vist una altra opció? Creieu que ens agrada, als independentistes, topar sempre amb el sostre de la inamovible Constituciò espanyola (insisteixo: sempre interpretada d’una molt determinada manera)? Creieu que no portem anys amb sensació d’estancament, de no poder ser oficialment com ens sentim, de ni tan sols poder progressar una mica en la direcció on democràticament volem anar? Creieu que ens agrada, desobeir? Que és un esport? Que ens agrada molestar, que ens queixem perquè sí, que realment pensem com pensem o sentim com sentim perquè TV3 ens ho inculca? Creieu que som “éssers humans fallits” com diu Aramburu, o que voler fer un referèndum és perdre el temps en “ximpleries” com diu Colau? Creieu que ens agrada patir repressió perquè és més divertit i emocionant? Creieu que no us hem vist? Que us ignorem? Que ens agrada fer-vos enfadar? Que ens sentim superiors, que som nazis, que no us volem tenir en consideració? Que no volem conviure en pau, i que estigueu i estiguem tots bé? Creieu que no sabem que seria molt millor una solució dialogada, moderna, justa, on els empats es dirimeixin de manera que qualsevol de les dues parts pugui guanyar sense humiliar l’altra? I que no ho hem pensat moltes vegades, i hem arribat a la conclusió que com a Escòcia (o al Quebec) això té nom de referèndum?
La vostra resposta a tot això són preceptes reglamentaris (inexistents), constitucions inamovibles (i reivindicades per l’extrema dreta), tribunals parcials, policia en furgona o en helicòpter o en creuer, mirar cap a una altra banda quan es dicten sentències injustes o quan es maltracta la llengua catalana, fer-nos mirar una i altra vegada les mentides del nostre DNI, apel·lar al respecte a les minories i al mateix temps obviar que ja fa massa anys que aquí s’ignora una minoria nacional? Quina sortida oferiu? Un aeroport? Josep Tarradellas? Uns Jocs Olímpics? De debò? Perquè si totes aquestes són les respostes, és lògic que en la nostra història futura apareguin més 6 i 7 de setembre simplement per aquella màxima universal que diu que “la cabra tira el monte” i que, sobretot, els conflictes no resolts o mal resolts sempre tornen a aflorar. No ens poden parlar de “ferida inoblidable” o de “fracturar la societat” si no es posen (si no ens posem) a resoldre-ho de forma democràtica i civilitzada: és a dir, de forma flexible. Creativa. Oberta. No van ser dates perfectes, en absolut. Però venint d’on veníem, van ser dates legítimes. La perfecció, si la busquen, la trobaran a la Novena de Beethoven o en el whisky que compartiran dos votants de signe contrari l’any 2023 a Edimburg.
