Sovint, la història es juga en un instant. Són aquells moments on es demostra l’habilitat per capgirar-la. Cal reconèixer que els catalans no hem estat tradicionalment prou hàbils quan ens hi hem hagut d’encarar. Ens ha fallat la determinació o el sentit polític. Malgrat això, cal dir en el nostre favor que mai no hem deixat de generar les oportunitats. “Qui no persevera, no va”, deia Ramon Llull. Aquí és on rau el secret de la nostra pervivència com a poble.
Per mirar de no repetir els errors, sempre és recomanable analitzar aquells fets que haurien pogut alterar el nostre esdevenidor nacional. Un dels que ho va poder fer van ser les eleccions del 21 de desembre del 2017, tot i que sempre ha passat desapercebut perquè posava massa en evidència les servituds dels partits polítics catalans anomenats independentistes. Per què va ser una oportunitat perduda?
Mirem de recordar en detall aquells dies convulsos. El govern espanyol, el 27 d’octubre d’aquell any, decideix aplicar el 155. Segons hem pogut saber després, en les rengles espanyoles, hi havia por de les conseqüències d’aquella decisió. Van arribar a témer aldarulls al carrer i vagues dels funcionaris de la Generalitat. No les tenien totes. La llàstima és que no sabem aprofitar que ens vegin més forts del que realment som. Ara bé, sens dubte la conseqüència més rotunda de l’aplicació de l’esmentat article fou la convocatòria d’eleccions al Parlament pel dia 21 de desembre. Era exercir tot el poder de l’estat sense miraments quan encara Catalunya era en una situació de fortalesa. Què van fer els convocats? Com van actuar Esquerra, Junts i la CUP? Obeir com xais. Per què? Simplement s’hi jugaven les garrofes.
En aquells moments van prevaldre (com sempre) els interessos, les nòmines i les poltrones. Quedar fora de les institucions espanyoles significava perdre unes remuneracions electorals que deixaven aquests partits sense cap mena de subvenció oficial. El sou de la seva gent, en perill. Cap d’ells va voler imaginar un parlament català integrat únicament per partits espanyols. Veure l’hemicicle català ocupat només per diputats de Ciutadans, PP, PSC i Comuns, significava l’escenificació d’un conflicte entre dues comunitats nacionals. Catalans i espanyols.
Però hi havia, i continua havent-hi és clar, un problema irresoluble: com guanyar-se la vida al marge del sou oficial. Ben mirat, uns dirigents independentistes disposats a arribar fins al final, allò primer al que renuncien és a mantenir-se gràcies a l’almoina de l’ocupant. La dignitat nacional comença per aquí. Malauradament, no han tingut mai cap mena de confiança en les seves possibilitats.
En unes circumstàncies com les que acabo de descriure, s’obria la possibilitat de crear un poder paral·lel al de l’estat espanyol. Un parlament de catalans contraposat a un parlament d’espanyols. Un conflicte ètnic al bell mig de la UE. La negociació haguera estat ineludible… per molt castissos que fossin els del PP en aquells moments.
Per contra, l’acceptació tàcita de la dominació espanyola en aquella jornada ens ha portat a la situació actual. Tot queda justificat. Els empresonaments, les multes, els indults… Quan li obres la porta al lladre, et buida la casa. Estem avisats.
101 
