Mes d’octubre de l’any 2017 de l’era de Nostre Senyor. Catalunya vivia una gran febrada que afectava, en blanc o en negre, tots els seus habitants. Els uns aspiraven a tocar la independència i els altres temien que els primers no l’acabaren tocant. No hi havia marge per a la indiferència. La travessa anava de debò. El país estava literalment ocupat per milers de policies dits nacionals i de guàrdies dits civils, que havien estat acomiadats de pobles, ciutats, casernes i caus amb vítols i els carrers enramats de llorer i murta.
Ara es fàcil despatxar aquella situació amb una mirada posterior d’incredulitat o displicència. La memòria és curta, arbitrària i ofensiva. Un tel d’irrealitat ha cobert aquells dies, però a Catalunya centenars de milers de persones es creien que el somni era possible. I a Espanya milions de persones temien que el malson no fora impossible.
L’1 d’octubre del 2017 les urnes van arribar i les van parar, la votació va ser un fet i l’agressió de les forces dites de seguretat de l’Estat -mai millor dit, perquè asseguren l’Estat- va ser un escàndol internacional. Els responsables polítics de pocs països del món acceptat com a relativament civilitzat ordenen a la policia que ataque votants a peu d’urna. Ni que siga una votació inacceptada.
Set anys després, la celebració de la derrota o la victòria ha passat d’arrapa-fuig. Els dos milions de votants que van omplir les urnes clandestines l’1 d’octubre s’han esmicolat i s’han dispersat. No en queda res. O en queda ben poca cosa. Les derrotes són amargues. I les victòries, dolces. Diguen el que diguen els de Mugroman i Bette Davis.
Dos dies més tard, el 3 d’octubre, una vaga general convocada per sindicats minoritaris i irredempts va confluir amb una “aturada de país” que van improvisar organitzacions de tota mena -tot Cristo, tret de Foment del Treball Nacional- per denunciar la repressió que van perpetrar contra els votants aquells policies tan nacionals i aquells guàrdies tan poc civils.
El mateix dia, al vespre, la Casa Reial va anunciar que Felip VI es dirigiria a la població. El sisè Felip ho va fer ben dotat de la mateixa gravetat i la mateixa pompa que havia fet servir el seu pare el 23 de febrer de 1981. El rei d’Espanya, amb més determinació que serenitat, va exhibir un to agressiu general acompanyat d’algun gall particular en els moments més sentits. El monarca galleja en els dos sentits del verb.
Felip VI va cridar a sometent i va alçar la veda a les hienes. Va referir-se a una “vulneració sistemàtica de les normes aprovades legalment i legítimament per part de la Generalitat”, que va acusar de perpetrar una “deslleialtat inadmissible contra els poders de l’Estat”. Va demanar “el compromís de tothom amb els interessos generals” i va mirar de calmar els catalans que pensaven com ell i tots els altres espanyols. “Ens sentim orgullosos del que som”, va rematar. Ausades.
Aquest orgull regi va fer saltar com una molla les altres institucions de l’Estat que fins aquell moment no havien acabat de reaccionar com el monarca pretenia. Els locutors postfalangistes havien acusat Mariano Rajoy de “moll”. El seu senyor hi coincidia. A partir d’aquell moment es van acabar el dubte i la mollesa. Havia intervingut la policia i la guàrdia civil, havien detingut els jutges, però no havien frenat l’aspiració majoritària dels catalans. Arran del discurs agre, l’agror es va escampar. Emparats pel fel borbònic, van actuar el govern, les empreses i les Corts dites generals, i van sobreactuar els tribunals.
El discurs del rei va ser democràticament letal.
Set anys després aquella arenga macabra encara no s’ensenya en les escoles com el que va ser: un assalt a la voluntat democràtica i majoritària dels catalans expressada a través de les seues institucions, que no els representen gràcies a les taules sagrades de la llei. Com que l’Estat, tan deshonrat, va servir-se de l’expressió “colp d’Estat”, en certa manera va neutralitzar qualsevol intent posterior de fer-la servir. Però el colp va ser seu. Hi va haver un colp de l’Estat.
Set anys no és una xifra redona que permeta celebrar res. Encara menys una amarga derrota. Tampoc la victòria dolça d’un rei que va apel·lar a un Estat de dret i a una democràcia que només són els seus.
Potser la redonesa arribarà amb el desè aniversari. O en el vintè. I la celebració coincidirà amb un referèndum insòlit en un món -el nostre- que es pretén civilitzat i condemnarà alhora el discurs cruel d’un rei autoritari. Amén.
Addenda: al final de la intervenció de Felip VI la Casa Reial va amollar el mateix himne que havia acompanyat les que feia el militar que va entronitzar el seu pare. I el NO-DO.
