Josep Maria Freixenet, ara alcalde d’Olost del Lluçanès i durant força temps diputat al Parlament -quan la cambra catalana feia coses-, va ser relator de la Llei d’Educació de Catalunya per part dels republicans. Ell mateix advertia que les portades de la premsa de Madrid a l’endemà d’aprovar la LEC eren concloents: “Catalunya ja és independent… en educació”. Freixenet n’estava convençut, a l’igual que els seus companys de redacció, que es podien canviar les coses. Una concepció diferent del sistema d’ensenyament i de l’educació de Catalunya. Una bona eina, flexible, pensada per adaptar el sistema a una societat com la catalana canviant i amb un futur incert.
Ramon Gual, un dels fills de l’exili a la Catalunya Nord i un dels impulsors de la històrica Universitat Catalana d’Estiu, sempre recorda que els franquistes eren una colla de ximples que van renunciar a l’ensenyament. Els francesos ho tenien més clar i no hi havia cap infant que passés per les aules franceses que no sortís amb el cap en forma d’hexàgon. El sistema educatiu públic com a forjador i vertebrador d’un sistema social determinat basat en la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
L’Estat espanyol ha après la lliçó, però el 25% de castellà, a la vista de la realitat del país, és la xocolata del lloro. Fa temps que la banya l’apunten cap a l’educació a Catalunya. De fet, han fundat partits polítics i tot, per minar l’estabilitat escolar catalana, la nòmina dels docents i del personal d’administració i serveis. Un dels exemples, és una nova sentència del Tribunal Suprem que impedeix que els directors dels centres puguin escollir docents a través d’una entrevista. Retallada a l’autonomia dels centres.
Una mostra més que l’escola catalana és vista pel poder de l’Estat com una bèstia negra, incontrolada, que fabrica independentistes disposats a organitzar CDR. L’Estat vol agafar el comandament de l’escola, però amb menys traça que França. Espanya utilitza la fiscalia, el poder judicial, la monarquia, la biosfera mediàtica madrilenya, la Guàrdia Civil o l’Íbex 35 entre d’altres. França potser utilitza diners i qualitat. Espanya potser utilitza el seu genuí anticatalanisme.
5 
