“Tsunami Democràtic ha estat, per ara, l’últim intent seriós de posar algun actiu a la balança de la part catalana, però, per contra, es va diluir, de sobte, sense que se sàpiga per què”.
El 14 d’octubre de 2019, milers de persones van ocupar, durant nou hores, l’aeroport del Prat tot responent a la crida de Tsunami Democràtic. En aquell moment, la policia -Mossos i cossos estatals- estava desbordada per la simultaneïtat de diverses mobilitzacions al llarg del territori, amb epicentre a la plaça Urquinaona, però també amb extensions a diversos barris de Barcelona i unes quantes ciutats de Catalunya. Els mitjans de Madrid minimitzaven els efectes de l’ocupació de l’aeroport -“només s’han suspès un 15 per cent dels vols”, insistien-, que és la reacció típica quan la inquietud arriba fins a les altes esferes de l’Estat. Hi havia incertesa a Madrid; algú l’hauria d’haver gestionat des de Barcelona.
Però no. Aquell Tsunami es va desmuntar, misteriosament, a canvi de zero i, de fet, la taula de diàleg ha arribat quan la part catalana ja no té res a oferir al govern de Madrid. Asseguts a la taula que es vulgui, l’Estat significa la força i la part catalana, la por. No hi pot haver negociació perquè la taula està coixa, una de les parts no té cap actiu polític a posar en valor.
Al cap del temps, com sol passar, ha estat Clara Ponsatí qui ha denunciat aquesta evidència incòmoda. La consellera/eurodiputada a l’exili té la virtut de posar el dit a la nafra cada cop que cal, sempre des del punt de vista dels centenars de milers de persones que es van mobilitzar. Tsunami Democràtic ha estat, per ara, l’últim intent seriós de posar algun actiu a la balança de la part catalana, però, per contra, es va diluir, de sobte, sense que se sàpiga per què. Milers de persones que se la van jugar encara n’esperen una explicació.
