Un dels efectes col·laterals del Procés és el menysteniment de les institucions autonòmiques. El Parlament de Catalunya s’ha anat laminant des de diversos fronts. I possiblement sigui el més inquietant, perquè en definitiva, és on rau en certa manera la legitimitat de la Generalitat entesa com un concepte polític i jurídic global. De fet, encara que sigui una administració autonòmica té cert marge i possibilitats de recorregut si, sobretot, qui hi treballa s’ho pren seriosament.
El Parlament té bàsicament tres funcions: legisla, controla i orienta la política del poder executiu. Fins i tot, en els Estats d’obediència democràtica participen de manera natural en la composició de les direccions o les altes magistratures del gran tercer poder, el judicial. Si falla la cambra s’esberla el delicat equilibri de poders de qualsevol sistema nascut amb les idees de la Il·lustració. Els parlaments són la clau de volta de tot plegat perquè encara que sigui imperfecte hi ha la representació més o menys acurada dels ciutadans que amb el seu vot han decidit per participar del joc polític.
El Parlament de Catalunya és una paret mestra de l’arquitectura política catalana que s’ha anat afeblint a base de cops de diversos malls. Per una banda, l’activitat política que en els darrers 20 anys s’ha fet del tot s’hi val per part de tots els grups. El debat de propostes de resolució que no porten enlloc ni aporten res, només un desgast profund del debat polític i una retallada del prestigi i la rigorositat de la tasca de la cambra, han obert moltes escletxes. No serveix de res un Parlament que aprova resolucions que no es compleixen, dormen el son dels justos i no tenen cap eficàcia davant la ciutadania. Possiblement, seria millor aplicar el principi de menjar poc i pair bé.
Un dels cops més mortífers cap a la institució però ha estat la conversió de la cambra en un plató televisiu de baixa estofa, a voltes amb un estil tavernari, irrespectuós, gratuïtament agressiu i insultant. Un estil que va encetar Ciutadans i que ha anat sofisticant fins que ha passat allò que no pot passar mai, que s’han transmutat en una paròdia d’ells mateixos però que també ha deixat tocat l’escenari on fan els seus numerets. I això també hi té part de culpa la diversitats de presidents i presidentes que han ostentat el càrrec fins a dia d’avui. Ni s’ha aplicat una disciplina com cal ni s’ha exigit als diputats el respecte mínim per una feina que va més enllà del servei públic.
Un tercer factor de deconstrucció de la institució ha arribat des de les files del sobiranisme. Un dels crits de guerra habitual és considerar unes institucions aconseguides a pulmó -no teníem un exèrcit aliat al darrere per fer caure el feixisme sense miraments- és rebaixar la Generalitat a una gestoria sense importància, un lloc d’administració secundari i de despesa finalista. És a dir, entendre la Generalitat com una Diputació engrandida i amb bandera que no deixa de ser espanyola i absolutament ineficaç per assolir un objectiu com és la independència. Denostar les institucions autonòmiques per aquells a qui diu representar és obrir la porta a discursos d’alt risc per a la democràcia.
Contextualitzada la importància de tenir un Parlament rigorós i feiner, aquest divendres el Parlament ha viscut una sessió força interessant. S’ha constituit la comissió d’investigació de Pegasus i el catalangate. Només hi hava els grups del PSC, ERC, Junts, CUP i Comuns. Els socialistes, un cop aprovat el pla de treball, han abandonat la sala amb l’empipada per les formes que s’ha convocat. És una llàstima perquè s’han perdut tres tipus molt interessants als que sempre convé parar l’orella com Gonzalo Boye, Andreu Van den Eynde i Benet Salellas, aquest darrer un vell conegut de la cambra.
Cada cop que es posa en marxa una comissió d’investigació al Parlament em recorda a cada cop que faig un arròs -amb el permís del dire general del Grup El Món, l’ínclit Sanchis-. Sempre afirmo que aquesta vegada sí, que aquest cop no se’m passarà, no em quedarà dur, no em sortirà salat o no em sortirà pastós. La il·lusió m’abraona cap als fogons i els ulls se m’omplen d’esperança fins que la realitat em posa a lloc. No és que no compleixi ni una mínima expectativa, sinó que els arrossos són un desastre. Fins i tot, estic pensant a escriure un manual titulat “com no cuinar un arròs”. La frustració arrossaire és idèntica a les de les comissions. El darrer exemple el gran fiasco de la comissió d’Ordre Públic on els diputats fins i tot van permetre que un aprenent de colpista uniformat els renyés i, per a més inri, el conseller del ram encara no l’ha cessat, com passaria en qualsevol democràcia sòlida del món.
Si el Parlament no hagués esdevingut un edifici format per gent que no se’l creu, cantaríem una altra cançó. Si els escons no els ocupessin alcaldes que prou feines tenen a regentar cada vegada més ajuntaments més enrevessats i complexos; si es permetés que els diputats adquirissin veterania i tècnica legislativa, la situació seria ben diferent. I, sobretot, si la presidenta en funcions fes anar el reglament i no permetés més espectacles vergonyosos, possiblement els diumenges sortiren bons arrossos. De tota manera, confesso que mantinc l’esperança que la Comissió Pegasus faci la feina, i més quan el poder judicial ha decidit no fer-la.
6
