Trenta anys no són res. Almenys pel que fa als mètodes de l’Estat per protegir la unitat d’Espanya, també sota governs del PSOE. Cap diferència amb el que fa el PP quan governa. Cap diferència en tres dècades.
Dimecres farà trenta anys que, amb Felipe González a la Moncloa, es va llançar una operació policial i judicial contra independentistes catalans que va acabar en greus tortures mai investigades. El Tribunal d’Estrasburg ho va condemnar dotze anys després. El jutge Baltasar Garzón, que ara recorre el món defensant els drets humans, s’havia negat a investigar els maltractaments de la Guàrdia Civil als detinguts. I el mateix havien fet la resta de tribunals espanyols, per això la demanda va acabar al Tribunal Europeu de Drets Humans.
Just el cap de setmana en què recordàvem aquests fets, l’Estat ha activat un altre mecanisme brutal per defensar la seva “integritat territorial”. Aquesta vegada ha sigut a Melilla, on la policia marroquina ha complert amb l’encàrrec de no deixar passar ni un immigrant dels grups desesperats que de tant en tant intenten assaltar la tanca per poder entrar a Europa. De l’operació Garzón a Melilla: dos casos que només tenen en comú la defensa d’Espanya. I el que està disposat a fer un govern del PSOE, vulnerant drets humans sense miraments.
Per tenir la policia marroquina tan salvatgement predisposada a ajudar Madrid, ha calgut, a més, esclafar l’aspiració d’un altre poble que amenaça una altra integritat territorial, la del Marroc. Pedro Sánchez, el president del govern més progressista de la història, ha abandonat el suport –encara que només fos retòric– al dret d’autodeterminació del Sàhara per refer les relacions amb el Marroc. I l’objectiu era protegir la frontera de Melilla. Una frontera que ni tan sols hauria d’existir, perquè també és indefensable el fet mateix de mantenir aquesta ciutat africana ocupada, com Ceuta.
És impossible defensar que quan es va segellar el pacte vergonyós sobre el Sàhara entre Madrid i Rabat no s’esperava que la policia marroquina actuaria amb aquesta brutalitat. Per això Pedro Sánchez ni tan sols es molesta a intentar algun argument en aquest sentit i opta per agrair públicament la tasca feta a aquests botxins. Aixó és l’estat espanyol i així s’ha d’explicar. Ara falta veure com explica Unides Podem la seva permanència en aquest govern.
10
