La intervenció de l’expresident Jordi Pujol en un cicle de xerrades organitzades per la Generalitat sobre Europa i Catalunya, en què també hi han participat José Montilla, Artur Mas, Quim Torra i Carles Puigdemont, a més d’Oriol Junqueras, ha irritat el líder d’ERC a Madrid, que considera que el Govern que presideix el seu mateix partit ha blanquejat la figura política de l’expresident. Rufián lamenta el que considera un “homenatge” al ‘pujolisme’. Però, al marge de legítimes consideracions personals i diferències ideològiques, els resultats de l’estratègia de l’independentisme a Madrid pel que fa a la construcció nacional i social de Catalunya són més òptims que els obtinguts per aquest pujolisme, fins al punt que calgui esborrar l’obra de govern de tot un país durant dues dècades?
De fet, tant els governs de Pujol com els independentistes oferien, a la seva manera, fer república. Entesa com la construcció d’un país amb valors democràtics, socialment avançat i amb una òptica nacional diferenciada d’Espanya. Pujol, amb el peix al cove, els traspassos de competències i els acords autonòmics per “fer país”, tenia un model de país al cap i partia de pràcticament zero amb la represa democràtica. L’independentisme també té un model de país republicà i va a Madrid amb la idea de tornar amb peces del trencaclosques. Fins aquí, quina és la diferència?
Pujol arrencava competències de trànsit de Mossos, bastia una televisió nacional i un consens social i polític perquè el català fons llengua vehicular a l’escola a canvi de donar estabilitat als governs de Madrid, tant del PP com del PSOE. També Montilla era ‘pujolista’ quan va negociar el ‘traspàs’ de Rodalies Renfe. Ara, l’independentisme institucional demana quotes de català a Netflix i espera que el PSOE els truqui per trobar-se en una taula de diàleg on el diàleg polític estarà prohibit. De moment, i amb els fets a la mà, l’estratègia de l’independentisme institucional està per sota dels fruits obtinguts pel ‘pujolisme’. A banda, potser és democràticament precipitat fer balanços sense una sentència que digui, com assegura Rufián, que l’expresident és un “corrupte”.
