El cas de Tamara Carrasco evidencia, sobre la seva castigada persona, com funcionen els engranatges repressius del règim espanyol. Un mecanisme de precisió que connecta la Guàrdia Civil, la Fiscalia, les diverses instàncies judicials, l’estament polític i que, molt destacadament, és capaç de desencadenar un atac en massa -despietat i acrític- dels mitjans de comunicació de Madrid. De cop, el 10 d’abril de 2018, una ciutadana de Viladecans, administrativa de professió, es va veure assaltada, emmanillada i traslladada a Madrid acusada d’uns delictes de sedició, rebel·lió i terrorisme que, des del primer moment, tothom menys els fanàtics va veure que eren un muntatge policial de nivell Jusapol.
Quatre anys més tard, Tamara Carrasco ha quedat definitivament absolta pel Tribunal Suprem. El monstre de quatre caps espanyol -policial, judicial, polític i mediàtic- l’ha deixat anar, silenciosament, després d’ensenyar-nos, a través d’ella, què hi ha més enllà de la boca de l’infern. La repressió queda convertida en represàlia, i la impunitat -absoluta i il·limitada- de tots els responsables d’aquesta atrocitat -inclosa la trituradora mediàtica- converteixen l’Estat espanyol en una claveguera descomunal sobre la qual prospera un immens Sanxenxo.
I una cosa més. Trista. Ni les nostres institucions ni els nostres líders polítics han mogut un dit per defensar Tamara Carrasco, més enllà d’alguna declaració ocasional. Com a persona i com a ciutadana, ella, i com a persones i ciutadans, nosaltres -aquest nosaltres que som tots- crec que ha arribat el moment de solemnitzar, al màxim nivell, el fàstic que sentim i, sobretot, el compromís amb la lluita per un futur lluny del monstre.
41
12
