La maniobra que ha fet aquesta setmana Pedro Sánchez amb la seva gestió de la pandèmia és, sobretot, desconcertant. L’home que va voler encadenar un estat d’alarma amb l’altre i que enviava militars a les rodes de premsa sobre la Covid se n’ha anat a l’altre extrem i s’ha instal·lat en un tancredisme que sembla copiat de Rajoy. O populisme d’imitació d’Ayuso. Viure a Madrid, on la festa no para mai i els diners brollen per les parets, deu empènyer en aquesta direcció. I sempre li quedaran les autonomies: que es cremin elles.
Per no fer res va muntar una escenificació que ha subratllat més la inacció. Dissabte, anunci de “fonts de La Moncloa” que es convocaria una cimera urgent de presidents autonòmics per acordar “mesures compartides”. Per si no n’hi havia prou, el president espanyol en persona ho va anunciar una altra vegada diumenge en una compareixença absurda des de la delegació que el seu govern té a Barcelona. I després d’aquesta arrencada de cavall va venir l’aturada de burro: fins dimecres res, i dimecres res més. Només una alegria per als fabricants de mascaretes i una reunió d’estil feudal a la qual es va arribar sense cap ordre del dia: només la llista de noms dels participants i els minuts que podrien parlar abans d’escoltar el que Sánchez volgués dir.
El Govern català va estar en contacte amb l’espanyol des que es va anunciar la conferència de presidents perquè a La Moncloa sabessin les mesures que s’anunciarien a Catalunya sense esperar a dimecres. No va servir de res i després de la gran reunió Pere Aragonès va haver de sortir a posar de manifest la seva indignació. Va fer reclamacions clares, especialment sobre la necessitat de compensar els sectors afectats per les restriccions. Va ser estèril, com totes les peticions que se li fan al govern espanyol. I la Generalitat torna a ser qui far tancar locals i no té prou recursos per compensar-ho.
