Nou episodi de vergonya aliena al Parlament. No sé si m’inquieta més veure en seu parlamentària un comandament de prestigi dels Mossos d’Esquadra lloant l’antipolítica o veure com els diputats callen amb l’excusa de no atorgar-li el protagonisme de la polèmica. Possiblement, en els temps que corren, uns es necessiten als altres.
Institucions com la policia o la cambra parlamentària han agafat la maldrestra opció de no perdre cap oportunitat per autodesprestigiar-se. Ja se sap que els egos alimentats amb el ressentiment són mala peça al teler. Però els acomplexaments o les costures polítiques del nostre mal no vol soroll, també.
La comissió al Parlament hauria de servir per millorar el sistema policial de Catalunya, fer propostes, debatre-les o plantejar alternatives i possibilitats. Val a dir que la majoria dels comandaments o ponents que han passat per la taula de la comissió han entès com funciona el joc. Altra cosa és que alguns comandaments policials han anat massa a la defensiva o bé han mirat de superar al tràmit de manera anodina. Però el cas d’aquest divendres ha estat especialment cru.
Del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, l’únic amb aquests galons al cos, possiblement la societat espera un comportament quan no exemplar, elegant. I quan no elegant, respectuós. O, com a mínim, espera que no utilitzi dues institucions –com l’uniforme i el Parlament– per carregar els neulers contra la política i passar comptes per la seva situació personal. No sé si paga la pena gastar el seu prestigi personal en aquesta mena de comportaments o apostes. Té prou autoritat moral perquè no li calgui fer depèn quines ocurrències.
El cap de la divisió dels Mossos que avalua i millora els sistemes policials ha pronunciat un discurs que festejava subtilment amb un delirant cunyadisme antisistema davant uns diputats que tampoc entenien a què venia aquell to antipolític i, (compte!), amb detalls de colpisme bolivarià. Una intervenció de veritable policia polític.
No sé si els Mossos mereixen comandaments que s’assemblin més a Liam Neeson en la seva recerca de la revenja o bé el gran Colombo, aquell personatge encomiable de la gavardina interpretat per Peter Falk que sempre acostumava a fer una pregunta més per enllestir amb un somriure murri les seves deduccions. No sé vostès, però em sentiria més tranquil amb el de la gavardina. Ja n’hi ha prou de policies polítiques.


