Quan els dos herois del nostre temps, Bob Woodward i Carl Bernstein, començaven a indagar l’escàndol Watergate, el seu confident a l’FBI, Gola Profunda, els va donar la millor pista possible: follow the money, “seguiu el rastre dels diners”. Mai falla. Sempre que hi ha casos de corrupció o conflictes polítics enquistats, seguiu el rastre dels diners.
Des del 14-F, el desencís ha caigut sobre l’esfera pública catalana com la plaga de la llagosta. I mira que era evident de molt abans. Ara és ja palès i explica el desori: apa, era veritat que els partits independentistes no eren independentistes a desgrat de la doctrina de TV3!
Va ser Junqueras, com correspon a un partit cabdillista, el que va declarar el crono de la independència. Amb mirada llarga i mà estesa, tirant pel baix, vint o trenta anys i serà segons ell, la via més ràpida. Sembla que a JxC, el seu soci, no li agrada el programa màxim d’ERC, però sí que subscriu el mínim, que és esperar dos anys a veure els resultats d’una taula de conya abans de passar a un nou embat democràtic que no saben ni el que és. Els de la CUP, doblen l’espera a quatre anys i el nou embat democràtic tomarà la forma d’un referèndum tan versemblant com l’abominable home de les neus.
Tots plegats coincideixen a demanar paciència a la parròquia fins a les sentències del TEDH que trigaran sis anys o més, però llavors suposaran un terrabastall que ens durà a la independència sense patiments, com la immaculada concepció. Tinguem tranquil·litat i paciència. No cal fer res per a la independència perquè aquesta caurà pel seu propi pes, segons la consellera de la presidència, Laura Vilagrà, política professional que fa més de vint anys que salta de càrrec en càrrec, com un borinot de partit que no està per a futurismes, sinó per a la gestió eficaç de la tasca quotidiana. Vosaltres espereu i nosaltres anirem gestionant l’autonomia, amb polítiques socials, feministes, ecologistes i de desenvolupament democràtic, i cobrant la nòmina cada mes.
Sona a presa de pèl.
La legislatura passada hem gaudit d’un govern independentista que, en tres anys i escaig no va fer res per assolir la independència. Les últimes eleccions de 14-F han donat un 52% de vot popular per a la independència i 74 diputats. Però el govern independentista tampoc no fa res per apropar-nos a la independència.
Com és que els governs independentistes no fan res per a la independència?
Follow the money. Sembla que hi ha més de 200 càrrecs de la Generalitat que cobren més que el president del govern espanyol. Durant les negociacions per bastir l’actual govern de coalició, hi havia centenars d’altes càrrecs de lliure designació pendents de reubicació. El pacte de govern era inevitable o tota aquesta gent aniria a l’atur. La classe política catalana, una gran part dels militants dels partits dits independentistes, els càrrecs públics, els de lliure designació, els assessors, els clients, endollats, etc., són una casta de privilegiats amb retribucions i beneficis molt per damunt del salari mitjà.
Catalunya està governada per a una casta de polítics professionals sense cap capacitació que no sigui la vida del seu partit. El retrat robot és el d’un home entre trenta i quaranta, que porta tota la vida com funcionari del partit, sense haver treballat mai al mercat lliure en qualsevol empresa pública o privada. El prototip és el MHP Aragonès, però la Generalitat està farcida d’aquests casos, funcionaris de partit que canvien de destí, però acaben sempre reubicats a altres llocs i sempre amb salaris i beneficis envejables en proporció a la tasca. No hi ha casos de corrupció individual perquè tota l’estructura partitocràtica és corrupta.
La pista de Gola profunda funciona també per explicar la conversió dels mitjans públics de comunicació a Catalunya en aparells de propaganda d’ERC, d’atac als adversaris i maquinària d’espanyolització del país. Segons les dades que publica la mateixa CCMA, la plantilla de TV3 està sobredimensionada, infrautilitzada i, sobretot, pagada molt per damunt dels sous mitjans a les empreses privades. Follow the money i trobareu la causa del silenci al voltant de la manipulació dels mitjans de comunicació i de la renúncia partitocràtica a la independència.
La pregunta és: per què arriscarien alguna cosa per a la independència gents que cobren 120.000 € a l’any per fer tuits i discursets molt radicals al Congrés dels diputats? Per què haurien de trencar amb Espanya els que fan a Catalunya el mateix que els espanyols a Espanya?
