ERC i Junts, que s’estan esbatussant cada minut pel cas Borràs i moltes altres coses, tornen a ser conscients momentàniament que són al mateix vaixell. Malgrat les tensions, han muntat per a aquest divendres una roda de premsa conjunta sobre el dictamen de l’ONU que denuncia que l’Estat va violar els drets polítics de quatre presos als quals va prendre l’acta de diputats abans de ser condemnats. Una vegada més, és el front internacional el que recorda la solidesa dels arguments de l’independentisme contra els dèficits democràtics d’Espanya. Com va passar amb les dues detencions de Puigdemont, a Alemanya i a Sardenya. I com pot passar encara en més escenaris.
D’entrada, una estructura tan dominada per la influència dels estats com la UE no té cap interès de fomentar el projecte independentista de Catalunya. És un embolic que prefereixen estalviar-se. Però això no vol dir que organismes com l’ONU o el Consell d’Europa, ni tampoc els jutges alemanys, belgues o sards, estiguin disposats a empassar-se determinats tics antidemocràtics de l’Estat, que encara no ha superat ombres que va deixar una etapa funesta de la seva història. La tradició espanyola desenvolupada pel franquisme va quedar inoculada en les estructures de poder i explica el menyspreu pel tribunal alemany que va deixar en llibertat Puigdemont, la resposta rabiosa contra el relator de l’ONU per un informe crític amb el tracte que dona l’Estat a la minoria nacional catalana i l’existència mateixa del Catalangate.
Explotar conjuntament la capacitat d’Espanya de posar-se en evidència –això que han decidit fer aquest divendres excepcionalment– seria la millor via d’internacionalització de la reivindicació de l’independentisme, si fos capaç de mantenir aquest comportament en el temps i convertir-lo en una estratègia. De tant en tant, Espanya uneix els partits independentistes, però dura poc. Estan ocupants barallant-se per les molles d’un pa electoral que ells mateixos estan empetitint.
10
2
