És ben curiosa aquesta obsessió dels comuns contra JxCat, sempre exigint que se’ls aïlli i se’ls expulsi de les institucions. Sobretot, tenint en compte, en paral·lel, la fascinació que manifesten pel PSC i, encara més, pel PSOE. Una paradoxa que no quadra gens amb el discurs formal dels suposats hereus dels indignats del 15-M; els que lluitaven la “democràcia real”, la “spanish revolution” i la “Tercera República”. El socialisme espanyol, com ells mateixos reconeixen, és la garantia de continuïtat del sistema, amb la monarquia al capdavant, i la força conservadora que conté i apaivaga qualsevol onada de canvi, per justa que sigui i al marge del suport social que tingui.
De fet, el PSOE –i el PSC– són actors principals de la Transició i responsables, com sap el ministre Marlaska, de gran part de la guerra bruta de les clavegueres de l’Estat contra l’esquerra més combativa i, en especial, contra l’esquerra abertzale basca. El PSOE ha protagonitzat dotzenes de casos de corrupció, entre els quals el dels ERO’s a Andalusia, el de més volum de la història amb prop de mil milions d’euros estafats, el quàdruple del pressupost anual d’una ciutat de les dimensions de l’Hospitalet.
PSOE i PSC són la resistència al canvi, fins el punt de fer-se la foto amb l’extrema dreta de Vox en la manifestació unionista del 8 d’octubre de 2017. Són les portes giratòries i els amics de l’Ibex. I són, en definitiva, els que han criminalitzat l’independentisme i deshumanitzat els seus líders, sempre expressant la nostàlgia respecte a aquella Convergència i aquella Unió que estaven tan ben adaptades al sistema com el PSOE de sempre i els comuns d’ara.
1 
49 
