L’elecció de Xavier Trias com a candidat a l’alcaldia de Barcelona decanta Junts per Catalunya cap al pragmatisme que ja s’ha estès graduat als tres partits polítics independentistes. Òbviament, Trias no es presenta a les eleccions municipals amb la intenció que Barcelona siga la capital de la república catalana ni per a liderar des del consistori un nou embat contra l’Estat intransigent. Xavier Trias s’hi presenta amb l’objectiu -tan banal i tant d’agrair en situacions de normalitat democràtica- d’aconseguir que Barcelona siga una ciutat millor, de revertir els efectes de vuit anys de govern municipal d’Ada Colau.
En un vídeo penjat a Youtube i que mira de recuperar una espurna del temps que ha perdut mentre desfullava les margarides sempre escarotades del seu partit, l’exalcalde proclama que “això no va de sigles, ni d’uns contra els altres. Això va de nosaltres, de la nostra ciutat, de la nostra manera de viure”. Xavier Trias, doncs, presenta a l’electorat capitalí una candidatura amb un marcat accent personal, que es farà evident de nou quan concrete els membres de la llista que encapçalarà.
I amb això n’hi ha prou? Prou per a Junts, sí, no cal dir-ho, perquè, si no, no hauria estat aquesta l’opció. El partit de Carles Puigdemont, de Laura Borràs i de Jordi Turull no considera que Catalunya transite per un període de “normalitat democràtica”. Al contrari. Els seus dirigents proclamen coralment, una vegada i una altra, que Espanya és una anomalia parademocràtica dins el context europeu. L’elecció de Xavier Trias, doncs, es justifica per unes altres prioritats.
Des que Elsa Artadi va renunciar a encapçalar la candidatura municipal de Junts i es va retirar de la política, la incertesa els havia castigats encara més en les enquestes d’intenció de vot. Encara més, perquè una de les causes que haurien motivat la renúncia de l’excandidata de Junts podrien haver estat, precisament, les previsions catastròfiques que li avançaven els sondeigs electorals. Però només l’anunci que Trias podria tornar a intentar recuperar l’alcaldia que va perdre ara fa vuit anys per una renúncia que políticament es fa difícil d’entendre ja va revifar enquestes i esperances.
Hi ha un sector encara indeterminat de barcelonins que votaran Trias per ser exactament Trias. Exvotants convergents? Potser. De fet, l’excalde no renuncia a reivindicar el seu passat ni la seua militància cada vegada que en té l’oportunitat. Xavier Trias no se’n penedeix. I quan algú li parla de corrupció, recorda que ell va haver de suportar en les darreres eleccions municipals una sentència publicada per la premsa del cornetí que el feia titular d’un compte corrent a Suïssa.
Però no és només això. Tot i que l’alcaldia de Trias no va ser especialment lluminosa, comparada amb l’octenni negre d’Ada Colau, reviscola la nostàlgia del més escèptic. Xavier Trias, doncs, s’ha situat ja al punt de partida entre els candidats que tenen més possibilitats de guanyar eleccions: Ernest Maragall, Jaume Collboni i la mateixa alcaldessa.
Ara mateix és arriscat ajustar més les previsions. Qualsevol dels quatre podria guanyar, i tot dependrà de les combinacions posteriors. Òbviament qui traga més vots prendrà la iniciativa, i aquesta vegada no és previsible que un suport com el de Ciutadans -ara hauria de ser VOX- decante alcaldies per qüestió nacional. Això dicta el coneixement, però també cal remarcar que tampoc sorprendria aquesta vegada que Ada Colau fera ois a un auxili blau que la convertira de nou en alcaldessa de Barcelona.
L’única distància que separa el PSC d’Esquerra és el ressentiment de partit. Els socialistes no perdonen el germà de Pasqual Maragall la vella militància i la traïció d’haver-se passat a les sigles que miren de prendre’ls vots als feus lleials i habituals. Enfront d’aquesta víscera hi ha la prevenció republicana contra els socialistes -catalans-, més per competència que no pel fet d’haver votat també el 155. Igualment, Ada Colau no articularia cap pacte amb “els convergents” i “el convergent” Trias ja ha anunciat que farà costat a la llista més votada “sempre que no siga la de Colau”.
Els pactes postelectorals seran ariet en mans dels rivals fins el mateix dia de les eleccions. Només conèixer la decisió de Trias, els republicans ja es van afanyar a sentenciar que l’acord del candidat de Junts amb Jaume Collboni era un fet: “Tal com han fet a la diputació de Barcelona”. És la “sociovergència” a què encara recorre Esquerra Republicana com a catecisme bàsic.
Per la boca mor el rap, i farà bé l’elector indecís de no refiar-se’n. Com sol passar a la política, l’endemà de les eleccions qui més qui menys mirarà d’ajustar-se a les possibilitats més hostils o ràncies que ara rebutja.
En tot cas, el problema el té Barcelona. Una ciutat que ha anat apagant-se entre els postmaragallisme i el colauisme. Entre tots els candidats que competeixen per liderar-ne el futur immediat no hi ha cap proposta que faça creure que la capital de Catalunya deixarà de ser una ciutat subalterna i pansida. Ara, per ser menys subalterna i menys pansida que ara no cal gaire.
4
13
