Aquest dijous, quan sigui mitjanit, començarà oficialment la campanya electoral més estranya. Més rara, encara, que la del 21D del 2017. La repressió que ja es vivia aleshores no només no s’ha acabat, sinó que ha empitjorat, i a més a més ens acostem a les eleccions quan fa un any que se’ns van anunciar, sense president a la plaça Sant Jaume, enmig d’una pandèmia i sense estar del tot segurs que el dia 14 de febrer hi haurà urnes, perquè depèn de set jutges. Si això no és una distopia és difícil de dir què ho seria.
Al Govern se li ha de retreure que ha deixat que les seves tensions internes vagin massa lluny –molt més del que és tolerable fins i tot en un executiu de coalició – i que, en plena crisi sanitària, econòmica i social, hagi fet que el dragon khan del tripartit sembli un joc de nens. I se li ha de dir que havia de garantir el dret a vot en qualsevol cas, que està fent un paperot defensant que ho té tot a punt perquè es pugui votar amb seguretat exactament al mateix temps que està demanant al TSJC que li deixi ajornar les eleccions pels riscos que comporta la pandèmia. O una cosa o l’altra. Però tampoc els queda més remei. Davant d’aquestes eleccions d’Schrödinger, segures i insegures alhora, estan atrapats inevitablement en aquesta contradicció.
Això és així perquè, una vegada més, s’ha judicialitzat una situació política excepcional que no es pot avaluar amb normes preexistents. Si els jutges s’entesten a fer-ho –que hi hagi un vot particular indica que no és l’única sortida jurídica possible– , les eleccions es faran a la força, amb tot el sector sanitari en contra i, previsiblement, amb una gran abstenció. I haurà guanyat qui ha activat els ressorts perquè mecanismes i normes no adaptades al que està passant actuïn en el seu benefici. Aquest no és altre que Miquel Iceta, que ja té el que volia: una cartera ministerial, un candidat per al PSC que posi la cara i que menteixi per lleialtat i uns jutges treballant al seu favor. I tot això sense que li hagi calgut ni presentar el recurs en nom del PSC. Era molt més hàbil crear l’estat d’opinió necessari perquè ho fessin altres persones i organitzacions, algunes de les quals, com Izquierda en Positivo, ja ho estan pagant amb una crisi interna.
Al primer secretari del PSC només li calia reclamar que, per decidir si s’havien d’ajornar les eleccions, hi hagués un consens ampli, com va fer en una entrevista amb EL MÓN el 4 de desembre. I, un cop decidit, embolicar la troca. Escampar tinta de calamar perquè semblés que la decisió havia sigut imposada, quan realment ni tan sols els socialistes –que només estaven en desacord amb la nova data– s’oposaven formalment a la suspensió del 14F, de la mateixa manera que no han presentat cap recurs judicial.
Per art de màgia, el consens ha passat de ser les 4/5 parts del Parlament –com deia Iceta el 4 de desembre– al que digui el PSC. Com passa amb la qüestió nacional, el consens és el que volen els que es neguen a canviar res davant d’una situació excepcional. Ells són ara els que tenen el control del relat en la discussió sobre el 14F i estan convençuts que mobilitzaran tots els electors al seu abast. És feina de l’independentisme –inclosos els votants– capgirar aquesta tendència i evitar l’abstencionisme, si és que volen mantenir la batalla.
14 
