Faltava l’última palada de sorra i l’ha donat la CUP. La legislatura del 52 per cent de vot independentista s’ha convertit en un periode de regressió política cap a la comunitat autònoma de règim comú que deixa Catalunya a la intempèrie institucional. N’hi ha hagut prou amb 462 cupaires per fondre a negre la majoria parlamentària i social que van fixar les urnes del passat 14 de febrer i, en conseqüència, deixar els pressupostos en mans de les franquícies polítiques del govern de Madrid. De fet, ni tan sols és culpa de la CUP. No hi ha cap estratègia que es correspongui realment amb el resultat de les eleccions.
Però el fet té una importància simbòlica innegable, que afavorirà el context de desmoralització de l’independentisme social. Si les majories polítiques i socials no es poden activar, el vot i la mobilització de l’independentisme perdran incentius. A més, el conflicte intern debilita la capacitat de les instàncies transversals com l’ANC i Òmnium. I dificulta l’expansió d’opcions innovadores, com el Consell per la República.
En qualsevol cas, aquesta disgregació és conjuntura. Vindran moments i momentums que caldrà afrontar com, per exemple, el futur govern PP-Vox que dibuixen la majoria de les enquestes. Per tot això, l’independentisme ha de conservar un mínim comú que permeti la recomposició d’un espai unitari consistent en el futur immediat. L’1-O va ser això i aquesta societat no se n’oblidarà mai.
