Aprofito part del confinament a rellegir llibres del Procés. D’aquests fast book sobre, per exemple, el 9-N. Eren altres temps, i altres circumstàncies. Sortosament, el Procés ha envellit, però té els mateixos elements que els seus inicis.
Si fem la comparativa gràfica amb el referèndum d’Arenys, hi trobem les urnes, l’embrió de Vox, l’Estat fent la punyeta, un Govern al ralentí i de reüll, l’eterna divisió indepe i el moviment popular. Fins i tot, hi havia la Brimo. La sensació que tots aquests elements han envellit malament. I és lògic. És complicat que un moviment tranquil, en una societat avançada i amb serveis públics, factors com la presó, la repressió administrativa, la confiscació de béns o l’exili deixin màcula.
Som en una altra fase, on possiblement si la política en general requereix d’una altra estratègia, i en l’objectiu independentista també. S’han vist les orelles al llop i, a més, hi ha una pandèmia que ho recargola tot encara més. En Jordi Cuixart apunta aquesta estratègia en el seu darrer llibre. S’ha de llegir entre línies i intentant empatitzar amb algú que l’han engarjolat en tres presons de manera continuada per encara no se sap ben bé què.
Encara que sigui repetitiu cal remarcar i recordar sempre que a la famosa sentència del Procés no hi ha ni un sol fet provat que converteixi una manifestació en un acte de sedició. És més, encara que sigui repetitiu, cal remarcar i recordar que Cuixart, ni els seus companys de banqueta han tingut dret a una segona instància. I com dirien els Dupont i Dupond, encara hi afegiríem, tot i que sigui repetitiu, que van ser jutjats per un tribunal que no era el tribunal determinat per la llei. Podria continuar, però sabem tots la pel·lícula.
El pas de Cuixart de deixar la presidència d’Òmnium és una decisió tan important com agosarada. Un avís a navegants. Hi ha una situació per desembussar. Potser la situació no es pot desbrossar, o com a mínim, no es pot amb les eines que s’han fet anar fins ara o amb qui hi havia al capdavant. Hi ha un col·lapse general, però a la sala d’espera hi ha coses que podran ser un desllorigador.
Per exemple, les resolucions del Tribunal Europeu de Drets Humans, la batalla de l’exili i el retorn de la immunitat del president Carles Puigdemont i sobretot, les cuetades de l’anomenada Operació Catalunya. Les paraules del comissari jubilat José Manuel Villarejo d’aquesta setmana en són un exemple. N’és un altre exemple, la decisió impresentable de Maria Eugènia Gay de deixar pocs mesos després de les eleccions una institució com el Col·legi d’Advocats per assumir el càrrec de delegada del Govern, la persona que departirà amb l’antena local del CNI a Catalunya. Tot trontolla però res cau, Cuixart surt de l’estructura de primera línia, de la línia de xoc. Ja ha quedat prou massegat. Nova etapa que encara deu estar per pensar.
