El cas de les confiscacions del Tribunal de Comptes deixa molt mal parats els contorns de la futura mesa de negociació entre el govern català i l’espanyol. De fet, si ni tan sols una represàlia d’aquest tipus és matèria negociable, no queda clar quines matèries poden ser susceptibles de posar-se damunt de la taula. Perquè si es tracta de dialogar per sota de l’actual sistema autonòmic no cal cap format nou, n’hi ha prou amb la comissió bilateral Estat-Generalitat. Al capdavall, qualsevol comunitat autònoma tracta, ordinàriament, aquestes qüestions amb els ministeris respectius sense que això es consideri una mesa de negociació per al retrobament, si hem de seguir la terminologia de Pedro Sánchez.
D’altra banda, l’opció per la via dialogada complica molt una possible recaptació popular antirepressiva, especialment després dels indults. Aquesta és la perversitat de la iniciativa del Tribunal de Comptes, una segona onada de represàlies al vell estil de la dictadura franquista.
El govern de Pedro Sánchez ha de demostrar, amb fets, que els indults no són el final d’una negociació, sinó el principi. I, per ara, les confiscacions el desmenteixen.
