Els partits polítics són els instruments per assolir el poder en societats democràtiques. Assolir-lo, gestionar-lo i mantenir-lo el màxim de temps possible. I en la mesura del possible, en solitari i des dels preceptes ideològics que defineixen les seves sigles. Les coalicions i els pactes no són naturals, sinó inevitables si es vol aconseguir una parcel·la de poder en societats cada vegada més plurals, o per evitar que un altre ocupi el poder. Certament, alguns partits ofereixen reformar o trencar amb l’estatus quo i convertir la política en un espai més permeable a les regles del joc de la societat, sense privilegis, transparent i on els polítics siguin veritables servidors públics. Una bona notícia.
Però de vegades cometen l’error de plantejar aquests canvis des d’una pretesa superioritat moral i ètica que els ve donada per una mena de gràcia ideològica que els situa un graó per sobre de la resta. I des d’aquest faristol privilegiat, s’alliçona moralment la part de la societat que no combrega amb les seves rodes de molí. Això és el que li ha passat a la galàxia de Podemos a tot l’Estat, i també a Barcelona.
Els Comuns van presentar un codi ètic tan restrictiu i moralment superior al de la resta de partits que, de complir-lo estrictament, els hauria fet gairebé impossible participar del sistema polític convencional. Per exemple, l’alcaldessa de Barcelona té diverses causes judicials que, sobre el paper, l’haurien hagut de fer plegar per estar investigada, sigui o no culpable. I la més rellevant de les restriccions, no podria presentar-se a un tercer mandat sense tunejar el codi ètic. Què vol dir això? Que aquest codi ètic s’ha acabat convertint en mur autoconstruït per assolir els objectius de transformació de la vida política i de la societat que propugna el partit lila.
Complir alguns apartats d’aquest codi ètic seria, en realitat, injust per als seus votants, que els han escollit perquè apliquin aquesta transformació social i no pas perquè facin constantment gala d’una moralitat treta de context. Molt probablement, l’alcaldessa està essent víctima d’una ofensiva judicial per part de determinats sectors que plantegen el 2023 com un ‘Colau sí, Colau no’, i queda tot un any on les querelles poden ploure infinitament. A més, els Comuns tenen de cara els sondeigs, que els atorguen una victòria per sobre d’ERC, condicionada, és clar, a la cara d’Ada Colau. Per tant, renunciar a ser candidata seria una estratègia política nefasta per a un partit que, com tots, vol guanyar unes eleccions.
És clar que la política es pot fer des de l’ètica més profunda, sense necessitat de codis ètics dissenyats gairebé exclusivament de cara a la galeria. Només cal actuar honestament. I és que l’ètica no és patrimoni exclusiu de l’esquerra, sinó de les persones. Perquè al final, els Comuns faran com la resta de partits, prendre les decisions democràtiques que més convinguin per retenir el poder. És el correcte, però no calia tanta parafernàlia moralista.
3 
1 
