‘Cobardones’ que van posar en evidència l’Estat

Tenint en compte la frivolitat que es desprèn de les converses gravades pel comissari jubilat José Manuel Villarejo –que ara és tractat per l’Estat com un delinqüent, però que durant molt temps va ser valorat com una eina molt útil per a la claveguera–, és difícil de saber fins a quin punt els seus interlocutors parlen seriosament. Però n’hem prous per deduir que, precisament pel caràcter informal d’aquests contactes, els comentaris es fan de manera distesa i reflecteixen el que realment pensen personatges que en públic s’expressen d’una altra manera. Així és com hem sentit recentment, en un àudio que El Món ha tret a la llum, la catalanofòbia descarada d’un jutge degà de Madrid, expressada sense miraments després d’haver passat anys a Catalunya. I a partir d’un altre d’aquests enregistraments, ara sabem què pensava María Dolores de Cospedal, aleshores ministra de Defensa, unes setmanes abans del referèndum d’independència de l’1-O.

I queda clar que Cospedal i Villarejo s’equivocaven en els dos punts més importants de la conversa, en què deien que els catalans són molt “cobardones” i que hi hauria aldarulls perquè els provocaria la CUP i que això seria “collonut” perquè deslegitimaria l’independentisme. A l’hora de la veritat, el referèndum que Mariano Rajoy havia assegurat que no es faria es va fer, milers de catalans van protegir les urnes i els col·legis electorals amb valentia i l’únic que va fer servir la violència i va quedar deslegitimat aquell dia va ser l’Estat espanyol, que va enviar un exèrcit de policies a apallissar cobardones que s’entestaven a ficar una papereta en una urna. Una imatge paradigmàtica és la de la Guàrdia Civil reculant per un camí de Mont-roig de Camp foragitada per ciutadans que, simplement, avançaven cap a uns agents supervalents armats i protegits pels seus uniformes d’antiavalot.

Tot plegat va desconcertar l’Estat i el va deixar en evidència. I res més. Fi de la cita. Després va venir el buit, el desconcert i les batalles internes en l’independentisme. Però el més injustificable no és que durant el mes d’octubre del 2017 no se sabés continuar el que s’havia començat, sinó que gairebé cinc anys després no s’hagi avançat el més mínim, no ja cap a la independència, sinó cap a la reconstrucció de l’espai independentista després de la repressió brutal amb què es va pagar l’acte més important de desobediència civil pacífica en dècades.