Escoltant els àudios del comissari Villarejo és com s’entén millor el perquè d’aquesta obsessió de mantenir el secret d’estat sobre la Transició, encara que hagin passat més de quaranta anys d’aquell moment històric. I és que tot el sistema polític, tots els engranatges institucionals, totes les accions que van desembocar en l’actual règim són un fangar impossible de presentar davant de l’opinió pública, per més narcotizada que estigui, com és el cas de l’espanyola. Villarejo ha entreobert la tapa de la claveguera i la fortor arriba fins a Sanxenxo.
Aquells mètodes, procedents de la dictadura, s’han perpetuat. Però la marca autoritària i desvergonyida deixa petjada en totes les decisions que es prenen en el marc de l’Operació Catalunya, reflectides en dotzenes d’àudios i documents. No hi ha ni un bri de respecte per la legalitat. I no només això, una camarilla de totpoderosos comandaments polítics i policials van ser capaços d’enganyar a l’FBI per destruir un banc andorrà sense rumiar-s’ho cinc minuts i amb el ple suport de la màxima direcció política de l’Estat.
L’independentisme va calcular malament el suport que podia obtenir a Europa política, certament. Però l’estat espanyol ha pecat de supèrbia davant dels tribunals europeus, fins i tot dels andorrans. Encara no n’hi ha cap que hagi extraditat un sol polític català i les perspectives als tribunals d’Estrasburg i Luxemburg són més aviat contràries als interessos espanyols. El que s’entén menys és la passivitat del Govern i l’atonia de les institucions catalanes, entestades en un enfrontament intern socialment estèril i políticament insostenible.
10 
1 
