Mentre les institucions de l’Estat agranen la península cap a dins i l’ajuntament de Madrid es reserva el paper de la frivolitat assentada en la solidesa del mateix Estat, Barcelona no sap cap a on tirar. Es fa difícil, és cert, perquè ha de navegar amb tots els vents en contra. No hi ha cap poder, cap, que no pretenga acaparar una ciutat que en els darrers anys fins i tot ha redoblat la xarxa ferroviària de l’Estat per acostar veloçment encara més la població de totes les capitals de províncies, amb la complicitat ingènua d’algun perifèric abduït. No se sap si des de Madrid podem anar tots al cel, però és obvi que Madrid vol ser alhora cel, purgatori i infern. Tot.
Amb aquesta perspectiva provinciana obligada, els altres han de mirar de jugar bé les poques cartes de què disposen. Ni que siguen vuits i nous. Ja fa anys que Barcelona hi ha renunciat. Els darrers consistoris presidits pel PSC, el mateix govern municipal de Convergència i Unió i tota la llarga i extraviada etapa d’Ada Colau han sumit la capital de Catalunya en la subordinació i el desficaci. Els comuns, liderats per l’alcaldessa que va dir que manaria només vuit anys i ara diu que aspira a fer-ne dotze -o vint, si depèn d’ella-, han convertit Barcelona en un tauler inhòspit de joc de l’oca, on la gran aspiració dels governants és amargar la vida a conductors, treballadors, veïns i botiguers. La llista de retrets és enorme i només cal parlar amb alguna víctima que visca i treballe a l’Eixample per constatar que ho fa malgrat el viacrucis diari que pateix.
No ha d’estranyar, doncs, que Ada Colau no siga ni de bon tros la favorita per guanyar les eleccions. Ni que no li assegure la reelecció cap combinació de carambola com la que va aprofitar la darrera vegada. Quan Xavier Trias, quatre anys abans va perdre les eleccions, no va voler liderar l’alternativa a Colau i va renunciar a buscar els suports que li hauria permès repetir com a alcalde. Ada Colau no es va esmussar tant. Va perdre les darreres eleccions contra Ernest Maragall, però va acceptar els vots de Manuel Valls sense cap escrúpol.
La fusta de les grans intencions impecables ideològicament es fan borumballa quan pel mig hi ha la continuïtat en el càrrec. Per comprovar exactament de quina pasta estan fets l’alcaldessa i el seu equip només caldria preguntar-se què passaria si per evitar un alcalde “separatista” el suport li arribara ara de VOX i no de Ciutadans. L’eventualitat es extravagant, però amb els defensors de la unitat d’Espanya no se sap mai. Són capaços de tot. Tot per la pàtria. I Colau, també, per la seua pàtria, que és ella.
Siga com siga, l’alcaldia ara és qüestió de quatre. Són quatre els candidats amb possibilitats que creuen travesses i sondeigs electorals, amb avantatges lleugers segons el moment i segons qui les encarrega i les paga. Tal com sembla i diuen, és Xavier Trias qui porta dos caps d’avantatge. Després tot quedarà en mans de les combinacions possibles. Això sí, qui guanye té tots els punts de fer-se amb el càrrec.
La irrupció de Trias en la campanya ha mogut l’efecte previsible: s’ha convertit en un candidat de confluències variades i fins i tot oposades. El presenta un partit independentista, però ell no en fa bandera excessiva, reivindica orgullosament alhora la pròpia naturalesa convergent i aspira a aplegar els descontents amb el colauisme rampant, vinguen d’on vinguen. Una aspiració que pot afeblir encara més la dreta municipal d’ànima espanyola i cos “constitucionalista”.
Xavier Trias té a favor que el seu partit ha estat l’única força significativa que no ha col·laborat, des de dins o des fora, amb el govern d’Ada Colau, que pot aspirar a no ser còmplice de la ciutat cucada que deixa com a herència l’alcaldessa actual. Això converteix Junts en l’única oposició amb certificat de garantia opositora. Perquè el PSC es va decantar per formar part del govern municipal -amb uns resultats que ni el loquaç Jaume Collboni és capaç d’explicar- i Esquerra ha permès que Colau aprovara cada any els pressuposts municipals. Els republicans hi poden adduir que ho han fet barata els de la Generalitat, però la justificació del pecat no evita la penitència.
L’aparició a escena de Xavier Trias i la conseqüència que se n’ha derivat en les enquestes d’intenció de vot ha espavilat Ernest Maragall -que va caure de petit dins el perol de la poció màgica espaviladora- i Jaume Collboni, sempre sobrat, i també ara quan diu que tornarà a la plaça de Sant Jaume com a alcalde. Maragall ha deixat l’acta de diputat al Parlament per centrar-se en la campanya municipal i Collboni ha renunciat a la tinença d’alcaldia i a l’acta de regidor amb la mateixa intenció. La decisió del candidat d’Esquerra és més o menys comprensible. La del tinent d’alcalde del PSC és molt més estrambòtica. Jaume Collboni ha estat quatre anys a les tallades i ara vol passar-se els darrers mesos al plat. A les tallades del govern i al plat de l’oposició.
L’anomalia encara es fa més rareta quan es constata que el primer tinent d’alcalde se’n va sol i deixa els seus regidors dins el govern municipal. Quan critique l’acció de govern de Colau hi inclourà els seus? No se sap ben bé de qui ha estat la magnífica ocurrència, però, en tot cas, ho és debades o encara podria comportar el rebuig d’aquells votants potencialment del PSC que no es moquen en mitja màniga.
La jugada de Collboni recorda l’estratègia habitual del PSC consistent a fer dimitir els seus alcaldes a l’equador de la legislatura per deixar que puga lluir cresta el seu segon, que serà qui es presente com a candidat, però justament a l’inrevés. Vejats miracle! Agafa la pilota el davanter, dribla i burla tots els defenses, bat el porter i, solemnement, marca gol en la pròpia porteria.
Xavier Trias ha sacsejat el tauler, és cert, però les peces continuen sent les mateixes. Tots els candidats que aspiren a rellevar Ada Colau han presentat un programa que se centra a recuperar la mobilitat perduda, a restaurar l’activitat econòmica expulsada, a combatre la delinqüència i a netejar una ciutat més bruta que el pal d’un galliner. Molt bé. Però això no és un programa. Això és un contraprograma. Barcelona, devastada, no té esperança, perquè els que es presenten per governar-la només aspiren a reparar els mals que li ha fet l’onzena plaga.
17 
1 
