Al marge dels debats concrets, com les súperilles o el transport públic, la principal qüestió sobre la qual girarà la pròxima campanya electoral és la desmoralització de la majoria dels barcelonins. Un fenomen que ve de lluny. Des de l’època dels Jocs Olímpics fins, més o menys, el mandat de Xavier Trias, la capital de Catalunya va aprendre a mirar-se al mirall i, de fet, els barcelonins s’hi van veure bé, amb una ciutat de primer nivell, comparable a les millors metròpolis occidentals. No només això. En aquella època el magnetisme de Barcelona era tal que fins i tot aconseguia desdibuixar, amb una certa eficàcia, els contorns del conflicte nacional.
Era l’època dels catalans que, fossin vigatans o ampostins, responien amb “Barcelona” quan se’ls preguntava per l’origen a qualsevol racó del món. Un catalanisme suau que combinava perfectament amb un espanyolisme expansiu, però amable (sempre i quan no es qüestionés el règim). Evidentment, del que es tractava era d’escampar uns pots de pintura blanca per la façana d’un estat de gènesi tenebrosa, però que havia d’escenificar davant del món que el canvi espanyol era real i profund.
L’operació va funcionar però, d’herència, va deixar un turisme cada cop més difícil de gestionar. A més, l’Estat, oblidada l’excursió barcelonina, va tancar-se al camp base madrileny. I, temps després, la ciutat va caure en mans de, potser, la força política que més desconeixia la ciutat, la que més desconfiava de la capacitat emprenedora dels barcelonins i la que s’inhibia més de la funció de capitalitat respecte a Catalunya.
Aquest cicle de pujada en vertical i davallada sostinguda és un final d’època. Per això guanyarà qui convenci els barcelonins que ja han tocat fons, i que on això es nota primer és en l’autoestima.
13
