Que el 20-S va ser una manifestació espontània a cop de missatge i de tuit ho ha dit tota mena de gent, no només partidaris de la independència. De sobte, homes armats van anar a detenir dirigents i a escorcollar conselleries: això havia de provocar per força una reacció, ni que fos per anar a tafanejar. També per protestar, no cal dir-ho. L’Estat, però, va decidir incloure aquella gran (i llarga) concentració en el paquet de greuges per aplicar-hi represàlies. I no va trobar res més a mà que l’article sobre la sedició que feia anys que dormia al Codi Penal, encara que estigués pensat per a una altra mena de situacions. El cas és que dos líders socials que aquell dia es van enfilar a un cotxe per dir a la gent que marxés –per liquidar el culebró de la comitiva judicial que suposadament no podia sortir de la conselleria d’Economia– van acabar condemnats a nou anys de presó. Si ens ho haguessin dit aquell dia ens hauria semblat un ximpleria histriònica, però fa tres anys i mig que estan entre reixes i en tenen per temps.
Hem tingut temps d’habituar-nos a aquesta realitat, d’assumir que aquesta era la via que havia triat l’Estat. Veient l’Estat com un tot que va des de Vox al PSC passant per jutjats, jutges i fiscals, amb el Tribunal Constitucional al cor d’aquest cos, bombejant la sang que necessita. I tendim a veure aquest conglomerat com a monolític, fins que arriba el dia que apareixen les esquerdes. I les esquerdes no són les opinions d’acadèmics ni les baralles retòriques i estilístiques entre partits i polítics que defensen la unitat d’Espanya per sobre de tot, sinó els vots particulars de dos magistrats del mateix TC, que troben un excés convertir una manifestació “emparada en el dret a reunió” –així descriuen el 20-S– en un delicte de sedició. En un TC en deconstrucció perquè ja hi ha hagut dos magistrats que s’han hagut d’apartar dels recursos contra la sentència del Procés perquè estaven contaminats –i encara n’hi pot haver una tercera–, aquesta discrepància cau com una bomba. Qüestiona de dalt a baix tota l’estratègia judicial de l’Estat per reprimir l’1-O. És una arma letal de cara a la justícia europea. I aquesta vegada –a diferència de la negativa de Bèlgica a entregar Lluís Puis– ve de dins.
213 
85 
