S’ha repetit fins a l’esgotament que el gran error de l’independentisme l’any 2017 va ser no mesurar bé la força de l’adversari, la capacitat de l’Estat de reaccionar amb brutalitat repressora sense miraments, la seva total disposició a tenir presos polítics vinculats a un moviment pacífic dins de la UE. Però de la mateixa manera que no es va calibrar bé la fúria d’Espanya com a estat, ara s‘està desaprofitant la capacitat d’aquesta mateixa Espanya per ficar-se en un laberint judicial internacional del qual li costarà sortir.
Tot està obert encara en l’expedient judicial de l’exili, en el qual cada dia hi ha implicats més jutges de més països. I també falta saber què respondrà el Tribunal Europeu de Drets Humans als recursos dels presos polítics condemnats pel Tribunal Suprem. Per començar, el dia 4 s’ha de veure quin és el posicionament del tribunal de Sàsser respecte de l’euroordre d’entrega de Puigdemont. Divendres, la jutgessa només va decidir no mantenir-lo a la presó. No obstant, el fet que la fiscalia no demanés cap mesura cautelar, que ni tan sols el fessin quedar-se a l’illa fins a la compareixença, no transmet bones sensacions per als interessos de Pablo Llarena.
Sigui com sigui, el que ja no té volta enrere és que l’episodi de Sardenya ha deixat a la vista de tot Europa les dues Espanyes fent-se la traveta l’una a l’altra. L’Advocacia de l’Estat –aquesta sí que depèn del govern espanyol– va assegurar al Tribunal General de la UE que l’euroordre estava suspesa, fins al punt de comprometre el magistrat de Luxemburg, que ho va posar per escrit. Llarena, en aquell moment, va callar. La seva aposta era buscar el moment i el lloc que li semblés adequat per fer detenir Puigdemont i deixar en ridícul Pedro Sánchez. Tenia la complicitat de la policia espanyola o del CNI –no queda clar qui és el personatge misteriós que va gravar la detenció des de darrere d’un vidre–, però no va calcular bé el grau de complicitat que obtindria de la judicatura italiana. El tribunal sard, almenys de moment, l’ha deixat en evidència.
Les sentències i decisions definitives encara no s’han produït –ni a Luxemburg, ni a Estrasburg, ni a Brussel·les, ni a Sàsser–, però les resolucions d’aquest peculiar mentrestant minen un dia darrere l’altre la credibilitat de la judicatura espanyola i d’Espanya en general. Cada vegada resultarà més difícil per als jutges europeus donar la raó a aquest estat que es comporta de manera erràtica.
El govern espanyol de Pedro Sánchez és hàbil generant divisió en l’independentisme, però no se’n surt amb les dues Espanyes, que mai han deixat d’existir i que es manifesten clarament quan la judicatura actua amb las seva pròpia agenda política i contra els interessos del govern del seu país. Això no és separació de poders, és guerra entre poders. És una Espanya dividida que l’independentisme dividit està en risc de ser incapaç d’aprofitar més enllà dels tribunals internacionals.
