Retirar-li l’escó a un diputat per tenir un llaç groc al seu despatx municipal és una vergonya. I més si es fa per la via administrativa, que hi afegeix un grau d’humiliació política. Sí, però el fet és que aquest divendres els funcionaris del Parlament executaran, amb fredor burocràtica, la substitució del diputat cupaire i, en aquell precís moment, tots els cops al pit, tots els juraments de dignitat política i totes les proclames d’ofensa nacional es convertiran en una diversió més per entretenir les hores prèvies als llargs caps de setmana dels despatxos madrilenys.
Pau Juvillà no serà el casus belli que farà esclatar la desobediència final. Podria ser-ho, però ni els partits, ni el Govern, ni les entitats civils ni el propi Parlament no travessaran la ratlla. No ho faran perquè no ho veuen possible -o perquè els fa por, o perquè viuen massa bé, o pel que sigui… cadascú sabrà les seves raons- però el fet és que, políticament, el cas Juvillà s’assemblarà molt al cas Quim Torra. Cap a casa per una microdesobediència, que és el que fa més mal.
I arribats aquí, pregunto. Què està fent l’independentisme, de debò, per recuperar la iniciativa que es va perdre l’endemà del 3 d’octubre de 2017? Qui està treballant què? Feina concreta, em refereixo. Perquè em temo que ningú no està en la batalla social, disputant l’hegemonia sindical i patronal. Algú es planteja que l’any que ve hi ha eleccions a les 13 cambres de comerç catalanes? Qui lluita les entitats? No sé si ens podem permetre fins a la nit dels temps que als advocats de Barcelona els representi una entitat que s’ha convertit en la punta de llança i la pedrera de l’unionisme a Catalunya.
Més encara. Algú pensa recuperar la presència internacional de l’independentisme català? Com s’aprofiten, institucionalment, els èxits de judicials a l’espai europeu? Catalunya, com a actor, ha emmudit de sobte. I, per cert, ha de durar gaire la broma dels Jocs i el senyor aquest de Saragossa?
En fi, tota la solidaritat -i l’afecte- cap al diputat Juvillà. La ràbia, si es vol. Però el teatre comença a fer-se insuportable, sobretot perquè algun dia haurem de jugar l’única carta forta que tenim. Vergonya, cavallers, vergonya. I si us plau, que ens cridin quan calgui defensar el Parlament.
