Falten gairebé dos anys per a les eleccions municipals i ja se sent la remor del que serà, una altra vegada, la batalla de Barcelona. Ada Colau s’allunya de les seves suposades intencions de plegar després del segon mandat i Jaume Collboni –de moment, el seu soci– no perd cap oportunitat de marcar perfil. Igual que Ernest Maragall, malgrat els equilibris que fa per combinar el paper de cap de l’oposició amb la pulsió d’intentar incidir en les mesures de govern, que passa necessàriament per donar suport a Colau en determinades votacions. Tota aquesta geometria pot quedar alterada pel paper d’Elsa Artadi, que serà una candidata molt diferent de la del 2019.
Aquest dijous, Artadi ha deixat molt clars els seus plans en un acte al Phenomena –pantalla gegant per al vídeo de presentació– al qual no hi ha faltat ningú del seu ampli espai polític i rodalies, inclòs Artur Mas. Hi eren des de Laura Borràs fins a Jordi Sànchez, passant per Jaume Giró, Josep Rull, Míriam Nogueras i el que no hi podia faltar, Quim Forn. Tota una posada en escena per subratllar que aquesta vegada l’aposta d’Artadi és la de Junts i la de Junts és la d’Artadi, que fa dos anys va assumir a corre-cuita ser la candidata vicària amb Forn com a cap de cartell des de la presó. Després –havent obtingut uns resultats molt millorables– han vingut dos anys en què ella ha anat repetint que seria alcaldable el 2023 i ningú se l’acabava de creure.
Arribaria el moment en què seria cridada a tornar al Govern, pensava tothom. Però aquest moment va arribar i va passar. Per la raó que fos, el va deixar passar. I ara Barcelona és el seu únic objectiu i obsessió. CiU sempre havia anat a les eleccions de Barcelona amb les orelles baixes i només va trencar aquesta tendència amb Xavier Trias. Ara, un dels partits que ha acabat sorgint de la llarga i accidentada metamorfosi de CDC té una cap cartell de nova planta, amb molts anys de carrera per davant i amb tota l’ambició.
Caldrà veure com encaixa Artadi el discurs local amb el nacional. En l’acte d’aquest dijous, ha optat per centrar-se en el que és estrictament local, destrossant punt per punt la gestió de Colau i plantejant projectes alternatius. No ha deixat de dir que Barcelona és “la capital d’un país que ha de ser capital d’un Estat”, però li queda pendent d’articular el que només ha sigut una frase i que no és secundari, perquè determina cap on ha de caminar la ciutat. I la part més espinosa del vessant nacional que inevitablement té la política municipal de Barcelona és l’estratègia d’aliances. Tret de moments puntuals –com el ple extraordinari sobre els botellots–, Junts i ERC mantenen un distanciament fred a l’Ajuntament, que es barreja amb el fet que uns pactessin amb el PSC a la Diputació i que els altres es neguessin a fer una llista conjunta el 2019. Si no desfan aquest nus, res no canviarà.
