Els marges en què el PSOE ha encotillat l’independentisme governant serien inacceptables fins i tot per a la política de qualsevol altra comunitat autònoma, incloses les de règim comú. Cinc anys després d’atacar amb la violència els ciutadans d’aquest país -un fet que va veure tot el món-, els trens continuen humiliant els passatgers, l’aeroport va patir una broma pressupostària de mal gust, no hi ha ni rastre dels fons europeus, Madrid i Andalusia se’n foten, fiscalment, dels contribuents catalans, un senyor de Saragossa es pixa damunt del projecte de Jocs d’Hivern i el català continua en perill a les escoles. El balanç és molt dolent i massa visible com per poder amagar-lo sota una taula de diàleg que només ha donat com a resultat que ERC abandoni, unilateralment, la unilateralitat.
En l’àmbit institucional encara anem pitjor. La presidència del Parlament continua buida mentre que el vicepresident del Govern ha estat cessat per, suposadament, seguir consignes de partit. Cosa que ha tingut l’efecte immediat què els consellers de Junts hagin posat els càrrecs a disposició del partit, en una acció pròxima al patriotisme zero. El president ha dit no sé què del Canadà i en mitja hora el govern de Madrid ja havia ridiculitzat la proposta apel·lant al fet Aragonès s’ocupi de “les coses de menjar”, en referència, potser, a la nòmina del propi Aragonès. Tot un fangar que ja ni tan sols ocupa un espai en les portades de la premsa madrilenya.
En fi, que la legislatura del 52 per cent no ha anat més enllà dels indults. Al contrari, la sensació d’alarma pel català o pel retrocés econòmic s’ha generalitzat socialment. Jornades negres en què, de vegades, una espurna de dignitat ho deixa tot molt clar. Aquest país continuarà dempeus mentre gent com Antonio Baños planti cara a una funcionària colonial. Hortensia Oro-Pulido, es diu. I com deia el Cantar del Mío Cid, “de Castiella vos ydes pora las yentes estrannas. Assi es vuestra ventura, grandes son vuestras ganançias“
·
16
1
