El dia en què es compleixen tres mesos des que l’independentisme va tornar a demostrar a les urnes la seva resiliència com a moviment, però sobretot, la seva bona fe, paciència i fortalesa de creences, ERC, JxCAT i la CUP encara busquen una fórmula que permeti no malbaratar un patrimoni col·lectiu polític i social brutal i que alhora garanteixi la supervivència dels aparells dels partits i satisfaci prou els egos d’uns i altres.
Malauradament, les negociacions han posat al descobert que més enllà de discrepàncies sobre el full de ruta i la gestió autonòmica, que naturalment hi són perquè si no hi hauria un SNP català, hi ha ressentiments, desconfiances, retrets i guerres personals, personalíssimes, que dificulten trobar els llocs comuns que són a la vista de tothom menys dels negociadors.
Noranta dies en què el ciutadà contempla atònit com els seus representants semblen disposats a llançar-se pel precipici ells mateixos i llançar també la lluita de 2.044.039 persones que l’1-O dels 2017 van posar el seu cos com a mur de contenció de la repressió espanyola. Les alternatives a una aliança forta al Palau de la Generalitat i al Parlament són unes segones eleccions, amb el risc evident de perdre la majoria, o un govern en minoria assetjat per l’unionisme, sense força negociadora a Madrid i amb un JxCAT, amb un sol escó menys que ERC però sense pes institucional.
En resum, si no hi ha acord, tindrem un independentisme debilitat davant d’un Estat que va a sac per trencar definitivament el moviment.
23 
4 
