Víctor J. Jurado, historiador i escriptor, ha publicat ‘La tardor de la llibertat’ (Columna, 2018), la primera novel·la que trasllada a l’univers literari els fets que van enfoltar la celebració del referèndum d’independència de l’1 d’octubre. En aquesta entrevista amb ‘El Món’, Jurado exposa que va voler convertir el referèndum en material literari per fer un homenatge a les persones que van superar diferències ideològiques per fer possible el que considera un nou model de revolució pacífica.
Com recorda els fets d’octubre i com va sorgir la necessitat de fer-ne una novel·la?
Aquells dies van ser molt intensos. No hi ha cap altra manera de descriure-ho. Sobretot el 20 de setembre es pot dir que esclata tot. És quan la gent va passar de deixar, més o menys, que els altres anessin fent a sortir al carrer i d’alguna manera es van sobrepassar les previsions que tenien. La necessitat d’escriure no va sorgir al moment, va ser una idea posterior en veure que el que va passar seria un bon marc per a una novel·la.
I fins i tot per una pel·lícula…
Diuen que la novel·la és bastant ‘pel·lículera’. Molta gent diu que l’està veient.
Vostè estava a la universitat, un escenari destacat aquells dies…
Ja d’entrada la Facultat del Raval té fama de ser bastant reivindicativa. També és veritat que si algú és reivindicatiu són els estudiants d’Història, no seran els d’Econòmiques, amb tot el respecte. M’estic doctorant i passo moltes hores a les facultats i no les passo dins a classe. Durant aquells dies sí que la facultat es va mobilitzar bastant, sobretot a partir del 20 de setembre. Allò era un descontrol. Sempre dic que l’Arnau [personatge de la novel·la] si jo el vaig fer estudiant d’Història va ser per tenir controlat l’espai per on es podia moure perquè és per on m’he mogut jo. Si jo estava en aquells escenaris ell també podia.
En la novel·la inclou el personatge d’una guàrdia civil.
Sempre sorprèn bastant. És el personatge que agafa més a contrapeu perquè tothom pot conèixer algú d’Arran o que estigui proper a la CUP, però no tothom coneix un guàrdia civil. La història era sobretot reunir les persones d’idees polítiques llunyanes com un guàrdia civil, que va venir per evitar com fos el referèndum, i un noi d’Arran, que el que volia era assegurar el referèndum fos com fos. Per tant, l’objectiu era fer-los trobar en aqueta idea de l’amor impossible, que és un tòpic de la literatura. Volia trobar un personatge femení per fer-ho possible…
Què li interessava més a l’hora d’escriure la novel·la? Deixar registrat el moment?
Deixar-ho registrat també perquè van ser moments molt intensos, però al mateix temps, si algú va estar allà, trobarà detalls que li faran reviure aquells moments. També volia que fos sobretot una novel·la de les persones que han aconseguit superar un munt de disputes i prejudicis i que al final s’acaben trobant. Seria sobretot un homenatge a aquelles persones que estan més enllà de les idees.
A la novel·la parla de revolució i de revolucionaris. A la vista de la situació actual, què opina?
Com a historiador també és complicat parlar de revolucions o rebel·lions. Sempre es diu que el terme revolució s’acaba usant en aquelles que triomfa. L’anglesa, la francesa, la russa i poc més… després hi ha revoltes i rebel·lions, perquè això no ha triomfat. El que es va produir crec i se segueix produint, però ja de manera més calmada, és una revolució moderna, pacífica. És un concepte bastant nou. Sí que vaig veure, i sobretot amb els CDR, com la gent a peu de carrer agafa una nova volada, que va més enllà d’aquestes organitzacions com Òmnium Cultural i l’ANC, que no són polítiques, però que tenen un caràcter polític. La gent ja comença a tirar pel dret.
Però els CDR també tenen vinculacions polítiques…
Tenen vinculacions polítiques, però en el moment de ser assemblearis, amb un tipus d’organització de cèl·lula municipal, que no és que estiguin amagades, tenen un punt que va més enllà d’aquesta organització pràcticament piramidal. L’ANC tenia president i el pots decapitar. El poses a la presó i ja es queda tot descol·locat fins que n’hi ha un altre. En un CDR no es pot fer això perquè és un moviment assembleari i no el pots decapitar, aquesta és la gran virtut dels CDR. El dia 20 el que es va viure va ser una revolució moderna, nova, en la que no calen trets, ni violència, per molts que alguns estiguin capficats en trobar-la.
I aquesta revolució passa també per damunt d’entitats com l’ANC i Òmnium vol dir?
ANC i Òmnium tenen el paper d’aglutinar la gent. El CDR va més enllà, ja no són institucions, és autoorgantizació i la gent autoorgantizada va aconseguir una fita que és de la més impressionant que s’han aconseguit darrerament. No és no que es fes el referèndum sinó que hi hagués urnes a tots els col·legis i que no en trobessin cap. Això no va ser mèrit exclusiu de cap organització o partit polític. I ves a saber qui les ha pagat. Això va ser mèrit de la gent que les tenia a casa. És a aquest el gran mèrit de l’1-O. No és que s’acabés votant, sinó que hi hagués urnes on votar.
